El Reial Saragossa guanyà de manera ben merescuda la Copa del Rei al Reial Madrid en un partit ple de tensió, emoció i incertesa i amb una feina impressionant de dos argentins, Milito i Galletti, l'actuació dels quals fou decisiva per deikar KO un conjunt blanc desconegut, sense espurna ni ambició.
El conjunt que entrena Carlos Queiroz jugà un dels seus partits pitjors de l'any. Només visqué de dues accions de pilota aturada. Dels gols de Beckham i de Roberto Carlos. La resta va ser per oblidar. Arribà a jugar gairebé mitja hora amb un futbolista més per l'expulsió de Cani, però ni així i tot fou superior. El Saragossa, en canvi, posà moltes ganes en cada acció. Es jugava la vida davant d'un Reial Madrid que s'anà enfonsant físicament a mesura que passaven els minuts.
En la pròrroga, el Saragossa volgué guanyar. Mostrant-se agressiu, amb Juanele i amb Galletti com a recursos de darrera hora, però sobretot amb un futbolista excepcional i amb jerarquia anomenat Gabriel Milito, el mateix que el Madrid no volgué fitxar al·legant no se sap quina lesió. I l'argentí demostrà la seva classe, el seu talent i aquest perfil de «kàiser» que ja evidencià amb l'Independiente, a l'Argentina.
El primer temps resulta trepidant. De porteria a porteria. El Saragossa sortí mossegant, amb coratge, intimidant el Madrid fins que Michel Salgado mostrà les dents a Sávio amb una entrada que li costà l'amonestació. L'equip de Queiroz necessitava un gest d'autoritat per demostrar que no viu només de l'art i del toc. De manera que el Madrid pitjà l'accelerador, amb una despesa notable, poc habitual en aquest equip que acostuma a viure de l'èxit del mínim esforç.
David Beckham marcà per al Reial Madrid amb un lliure directe, una acció que feia ja temps que no li donava resultat. Però fou un altre jugador amb el número 23 a l'esquena, Dani García Lara, que poc després donà la cara per tornar l'empat al marcador. Era un avís. El Madrid encaixà l'empat per allà on li fa més mal. El conjunt blanc pateix en el joc aeri. I Víctor Muñoz l'encertà de ple amb la pissarra.
El Madrid, després de l'empat, entrà en depressió. Milito i Àlvaro jugaren al límit en defensa, Movilla impulsava l'equip amb fluïdesa i tant Dani com Villa creaven perill a César. La circumstància fou aprofitada pel Saragossa per avançar-se en el marcador poc abans del descans amb un gol de penal de Villa, després d'un penal clar de Guti comès sobre l'asturià.
Si psicològic resultà aquest gol, no ho va ser menys el que marcà Roberto Carlos en el minut 3 de la represa gràcies a una de les seves característiques canonades. El Saragossa, lluny d'enfonsar-se reaccionà i cercà buscà desnivellar novament el marcador, però els nervis traïren Cani, que deixà el seu equip amb un home menys en el minut 66 després de veure la segona targeta en qüestió de minuts.
Ara bé, l'equip de Víctor Muñoz posà en pràctica el manual del mític Helenio Herrera i i amb deu homes creà nombrosos problemes a un Madrid bloquejat mentalment, sense idees ni agressivitat i amb notòries mostres de cansament. Així s'arribà a la pròrroga.
Una entrada fora de lloc de Guti fou castigada amb la segona targeta groga i això tornà a equilibrar les forces. Amb deu contra deu -paradoxes del futbol- fou el Madrid qui tornà a entrar en el partit, però quan tot feia pronosticar que la final es resoldria des del punt de penal, Galletti connectà un xut formidable que va donar la Copa a l'equip aragonès.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.