Retorn del Rayo als inferns (1-1)

Quanta mediocritat! El Reial Mallorca, sense Ibagaza, es va tornar a perdre dins la vulgaritat i just empatà davant el Rayo Vallecano. El conjunt madrileny certificà de forma matemàtica el seu descens a Segona Divisió, ja que l'Osasuna aconseguí els tres punts dins Valladolid. El Reial Mallorca mostrà el catàleg sencer de defectes i, malgrat que no hi ha jugadors imprescindibles, la falta d'Ibagaza deixà l'onze de Manzano sense imaginació, sense verticalitat, sense profunditat...

Perllongar l'angoixa, acreditar professionalitat fins al darrer alè, evitar la certificació matemàtica, continuar somiant amb el miracle de la permanència... El Rayo volia apurar les seves opcions. El partit començà obert, sense un clar dominador. La gran novetat fou l'absència d'Ariel Ibagaza, que es ressentí de la lesió durant l'escalfament i, malgrat que estava anunciada la seva presència a l'onze, no arribà a vestir-se de curt. Campano disposà així de minuts des de l'inici en un partit que despertà molt poca expectació entre l'afició mallorquinista.

Ibagaza és, avui per avui, una peça fonamental per al Reial Mallorca, com s'ha demostrat en distintes ocasions, malgrat que l'entitat del rival, feia pensar que els homes de Manzano no tindrien grans dificultats per sumar els tres punts.

Una centrada de Campano rematada per Pandiani abans que es complís el minut cinc de joc fou la primera aproximació amb perill dels mallorquinistes. El Rayo replicà ben aviat i Leo Franco, atent, hagué de sortir de la seva particular parcel·la per robar la pilota als peus de Peragón.

Al conjunt madrileny no li bastava guanyar a Palma per evitar l'impossible. Així, quan es complia el minut vuit a Son Moix, marcava l'Osasuna dins Valladolid i certificava, malgrat que fos momentàniament, el descens del conjunt que ara entrena Iriondo.

El domini del Reial Mallorca s'intensificà per moments, però els de Manzano s'estrellaven una i altra vegada davant la defensa madrilenya. Els vermellencs no tenien dificultats per controlar l'esfèric, per dominar territorialment, però, sense Ibagaza, no sabien què fer quan arribaven a les proximitats de l'àrea madrilenya. No hi havia imaginació, ningú no encertava en la darrera passada i el cronòmetre avançava a les totes.

Peragón, encara en el minut 26, disposà de l'oportunitat més clara del partit en quedar-se sol davant Leo Franco, que encertà a rebutjar l'esfèric. El Rayo pecava, com durant tota la temporada, de falta d'efectivitat i, un minut després, Bolo envià la pilota al travesser. Quin desastre! Els madrilenys estaven ja matemàticament a Segona, però disposaven de les millors ocasions.

En el tram final de la primera meitat, el Mallorca continuà dominant territorialment, però sense crear ni una sola clara oportunitat.

Manzano cercà solucions al descans i donà entrada a Carlos en substitució d'Àlvaro Novo. Poc o res canvià, malgrat que l'andalús intentà aportar rapidesa i profunditat.

El Mallorca continuà dominant territorialment el Rayo, malgrat que els madrilenys semblaven no acusar els gols de l'Osasuna que el situaven matemàticament a Segona. Un xut de Míchel i una falta botada per Campano foren les millors ocasions del Rayo i el Mallorca durant el primer quart d'hora de la segona meitat. Iriondo no donava per bo l'empat i donà entrada a Lluís Cembranos en el lloc d'Helder.

El partit no millorava i es feia del tot insuportable per minuts. Ningú no diria que el Reial Mallorca es troba a la zona alta de la classificació i que el Rayo, aleshores, era ja de Segona Divisió. El conjunt de Manzano es diluïa dins la medriocritat més absoluta, sense referència en atac, sense organitzador, sense distribuïdor, sense imaginació...

Carlos ho intentava, reviscolava l'equip a impulsos, però, ràpidament, tornaven les errades i la falta d'idees.

Una jugada individual de Bolo culminada per Peragón serviren perquè el Rayo s'avançàs en el marcador i quedàs patent la impotència mallorquinista. Els vermellencs intentaren reaccionar, avançaren línies, el Rayo caigué una i altra vegada en la trampa del fora de joc... Però en el minut 79, Miquel Àngel Nadal rematà amb el cap i Iriney, sota els pals, just pogué evitar el gol tocant la pilota amb la mà. Pandiani executà la pena màxima i el Reial Mallorca aconseguí així empatar. El Reial Mallorca va pitjar aleshores l'accelerador i, per primera vegada, elaborà dues jugades de forma quasi consecutiva. Carlos posà a prova Etxeberria, que es lluí per a les càmares de televisió, i tot seguit Pandiani xutà fora. Lluís Cembranos tingué els tres punts, però, sol davant Leo Franco, estavellà l'esfèric a la part exterior de la xarxa. Així, entre badalls, s'arribà al final dels noranta minuts. El Rayo era ja equip de Segona Divisió i el Reial Mallorca certificava que, sense Ibagaza, no és més que un conjunt vulgar i mediocre. Ningú no hi ha imprescindible, però sense l'argentí...