Milers d'aficionats viatjaran a la ciutat alacantina per veure el seu equip rebre el trofeu de mans del rei Joan Carles; milers d'aficionats que els anys 1991 i 1998 ja vessaren llàgrimes al Calderón i a Mestalla, respectivament, en veure com l'Atlètic de Madrid i FC Barcelona s'aixecaven airosos. I és que una final, amb tota la seva intensitat, només es pot viure com a guanyador o com a perdedor, i semblava que el Reial Mallorca estava condemnat a assaborir-ne la part amarga.
L'any 1991, amb Llorenç Serra Ferrer a la banqueta, Alfredo va donar la victòria a l'Atlètic de Madrid a la pròrroga, mentre que l'any 1998 va ser a la tanda de penals quan el FC Barcelona va superar un Reial Mallorca que, tot i la derrota, va ser rebut a l'Illa amb els honors del campió. El quadre d'Héctor Cúper va plantar cara al Barça i, fins i tot, es va avançar en el marcador gràcies a l'encert d'Stankovic, el mateix que, ja coix, errà el penal al final del partit i permeté als de Louis Van Gaal engrossar la llista de trofeus del club blaugrana.
Era el ric contra el pobre, el millor a la Lliga contra l'equip revelació, i la lògica acabà per passar factura a un Mallorca que no va poder amagar el seu dolor. Enguany, la història pot repetir-se, però amb diferents protagonistes: el Mallorca, el favorit, el més regular dels dos finalistes, es batrà davant del degà del futbol espanyol, un Recreatiu de Huelva el pas del qual per la Primera Divisió se'ls ha convertit en un autèntic malson.
Trenta anys separen en la història el Recreatiu de Huelva i el Reial Mallorca, trenta anys, emperò, que es queden en no res a l'hora de mirar els currículums d'ambdós equips. Així, mentre el primer tan sols ha pogut celebrar dos efímers ascensos a la categoria d'or del futbol espanyol, els vermellencs, disset temporades a Primera en els seus 83 anys de vida, han escrit el seu nom en lletres d'or a diverses competicions.
Són moltes les decepcions que han viscut els aficionats mallorquinistes, entre elles les dues finals de Copa de 1991 i 1998, però també és llarga la llista d'alegries del club ara presidit per Mateu Alemany. Una Supercopa d'Espanya (1998/99) precisament contra el Barça, dos subcampionats de la Copa del Rei (1990/91 i 1997/98) i un subcampionat de la Recopa (1998/99) són les principals fites d'un club que, tot i la seva modèstia, ha finalitzat dues vegades la Lliga en una més que honorable tercera posició (1998/99 i 2000/01).
També per la Lliga de Campions ha estès el Reial Mallorca la seva història, però en cap ocasió el seu pas per la Champions no ha trobat la fortuna que el club cercava. Tot i això, després de caure en el seu primer intent per un humil Molde noruec a Son Moix i quedar privat del seu ingrés a la Lliga de Campions, el Reial Mallorca aconseguí el seu passi a costa del Hajduk Split. Era el 21 d'agost de 2001, l'únic dia en què, precisament, els aficionats han botat a la gespa de l'estadi de Son Moix per festejar que finalment s'havien tret aquella espina que els quedà clavada aquell 25 d'agost de l'any 1999 en què Lund, en transformar al minut 83 un penal provocat per unes mans de Fernando Niño, deixava el Mallorca fora de la Champions, la «gallina dels ous d'or» del futbol.
El llavors tècnic vermellenc, Mario Gómez, no dubtà a confessar que «hem perdut perquè som gilipollas» i dos anys després, amb la lliçó ja apresa, el Mallorca no fallà i es ficà a la millor competició europea gràcies a un gol d'Albert Luque que es produí, això sí, a la pròrroga. Era l'inici d'un any que es presagiava memorable i que acabà per convertir-se en un malson. Expulsats de la Champions i de la UEFA, el mateix Luque evità, amb un gol al darrer partit, que la història s'ennegrís més i el Mallorca descendís.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.