Perilla la Copa (2-2)

Gregorio Manzano ens ha fet saber durant la setmana que el Reial Mallorca -just en faltaria d'altra- té interès en la Copa del Rei i que, lògicament, alinearia un onze competitiu i amb clares opcions d'aconseguir un triomf que servís per encarrilar l'eliminatòria. Així i tot, el tècnic vermellenc introduí importants i nombroses variacions a l'onze titular. De fet, just quatre dels habituals -Lozano, Ibagaza, Pandiani i Poli, que jugà com a central- iniciaren el partit, malgrat que ja coneixen vostès el tòpic que ens diu que no hi ha titulars ni suplents, i que tots els jugadors formen part de la primera plantilla.

La primera de les novetats arribà a la porteria, on Miki substituí Leo Franco. La defensa presentà una formació del tot novedosa, amb Àngel i Miquel Soler als laterals i Poli i Fernando Niño com a centrals. En el centre del camp, Harold Lozano i Marcos exerciren de pivots, mentre que Campano i Ibagaza ocupaven les bandes. Pandini i Carlos eren l'avantguarda d'un Reial Mallorca.

Els homes de Gregorio Manzano, per ventura per la falta de conjunció, sortiren mig entabanats i el Valladolid s'aproximà amb perill a l'àrea vermellenca en els primers minuts. Aganzo, després d'una gran passada de Colsa, i Xavi Moré disposaren d'ocasions ben aviat, però el marcador no es va moure. La defensa mallorquinista, com ja és habitual, presentava importants llacunes. Això no obstant, el Reial Mallorca no tardà a reaccionar, amb un Harold Lozano especialment motivat davant el seu exequip.

El matx s'igualà, el Mallorca començà a crear perill i en una monumental badada de la defensa castellana arribà el primer gol. Una bona passada d'Ibagaza des de la banda esquerra fou aprofitada per Harold Lozano per superar Bizzarri amb un bon cop de cap quan es complia el minut 12. El Valladolid, en tot cas, semblava millor, un equip superior. El Mallorca funcionava per impulsos, a cops de coratge, però poca cosa més. Així, en el minut 30, Xavi Moré empatà amb un cop de cap a boca de canó.

El conjunt de Pep Moré -el pare de Xavi- no es donà per satisfet i durant els darrers minuts de la primera part controlà per complet la pilota. Els castellans movien l'esfèric al centre del camp a l'espera de la millor ocasió per fer el segon. Manzano, que presenciava el partit permanentment dret i amb una gavardina, es quedà just amb l'americana. El Valladolid continuava tocant i tocant i els mallorquinistes corrien rere la pilota sense arribar a tocar-la. Els primers xiulets no es torbaren a arribar. El Mallorca empatava, però el Valladolid era l'amo del partit.

El conjunt vermellenc començà la segona part amb una lleugera millora, malgrat que era encara el Valladolid qui controlava l'enfrontament i tenia major possessió de pilota. Una gran jugada d'Óscar González, que superà tots els mallorquinistes que li sortiren al pas, fou neutralitzada per Miki, ja des del terra, quan el futbolista de l'equip de Pucela es disposava a pitjar la pilota a gol.

Un cop de sort -no es pot dir d'altra manera- va fer possible que Pandiani aprofitàs una passada de Carlos per marcar. L'uruguaià ratificava així el seu especial encert davant el Valladolid -a la Lliga aconseguí un hat trick al Nuevo Zorrilla-.

En el tram final del matx, el Valladolid recuperà un tímid control de l'esfèric, disposà d'alguna esporàdica ocasió, però el resultat semblava del tot decidit. Els futbolistes del Valladolid reclamaren gol en una acció en la qual Poli rebutjà l'esfèric davall els pals, però Moreno Delgado deixà continuar. I a cinc minuts del final, Pachón, des de l'interior de l'àrea, empatà el partit. El Valladolid continuà dominant en els darrers instants, però el marcador ja no es va moure.