La Copa del Món de futbol, l'esdeveniment esportiu que més
il·lusions crea en tots els racons del planeta, llevà àncores de
Corea del Sud i Japó i va posar rumb a Alemanya, després de
consagrar el Brasil com a campió per cinquena vegada. El teatre
dels somnis aixecarà de nou el teló a Alemanya el 2006. A Corea i
Japó, el primer Mundial que s'ha duit a terme a Àsia i en dos
països alhora, el Brasil ha heretat la corona que França li va
guanyar en el 98.
Si s'ha de cercar una imatge d'aquest Mundial, és la de Ronaldo
plorant. El «fenomen» havia tornat i era lògic que descarregàs tota
la tensió acumulada en quatre anys de frustracions i de lesions. El
temps li ha restituït tot el que havia perdut a partir de la
infausta final de França 1998, quan fou una ombra d'ell mateix.
Després es va saber que havia sofert hores abans un atac epilèptic.
A Corea i Japó, Ronaldo va marcar els dos gols que van donar el
cinquè títol al Brasil, es va proclamar màxim anotador del torneig,
amb vuit dianes, i va igualar Pelé com el futbolista brasiler que
més gols ha aconseguit en els mundials: 12.
Al Brasil li ha renascut o rei que havia perdut a França. El
«penta» va fer història en el primer Mundial asiàtic i el primer
que s'ha disputat en dos països, una doble organització que ha
suposat també doble cost per a tots els participants, inclosos els
mitjans de comunicació. Enrere han quedat moments màgics i
inoblidables, gols i jugades polèmiques dels quals no s'aturarà de
parlar en tertúlies, places i cafès; crítiques, encerts i errors
que ara deixen pas a la normalitat als països organitzadors,
sobretot al Japó, on el futbol no entusiasma.
A la retina haurà quedat gravat el gol de puntera de Ronaldo a
Turquia, la simulació de Rivaldo, les llàgrimes de Gabriel
Batistuta i de Fernando Morientes, la cara de desolació de Zinedine
Zidane quan França queia eliminada, el rostre desencaixat del
seleccionador saudita, Nasser Al-Johar, a l'hora d'explicar la
derrota per vuit gols a zero davant Alemanya... També l'entusiasme
devastador dels seguidors coreans, la «marea vermella», que han
empès la seva selecció des del principi fins al final sense cap
desmai, i l'apatia del Japó cap a un esport que practica poc i que
entén menys. Guus Hiddink, l'«holandès errant», ha adquirit la
categoria d'heroi a Corea del Sud, tot un país retut als seus peus:
mai un entrenador estranger no havia estat tan venerat. Corea li
agraïa la millor classificació de la seva història.
Els errors dels directors dels partits han condicionat bona part
del Mundial, que havia començat amb l'etiqueta del «de les
sorpreses», quan l'Argentina i França van caure en la primera fase,
però que després va anar derivant cap a una altra denominació: «el
dels àrbitres». Espanya es va sentir especialment perjudicada en el
seu partit amb l'amfitriona Corea, i el president de la seva
Federació i vicepresident de la FIFA, Àngel María Villar, va
dimitir de la Comissió d'Àrbitres en protesta pels errors. El
mateix president de la FIFA, Joseph Blatter, admeté l'existència
d'errors, encara que els va atribuir fonamentalment als assistents,
si bé va negar taxativament l'existència d'una conspiració a favor
de Corea.
Violència
La massiva presència d'aficionats als estadis on es disputaren
els diferents partits del Mundial no ha deixat a Corea i Japó cap
rastre de violència. Els temuts «hooligans» han brillat per la seva
absència, fet que ha permès que la imatge del futbol quedi
reforçada com a esdeveniment que fomenta la convivència.
L'entusiasme dels aficionats japonesos i, sobretot, dels
sud-coreans ha impedit que els estadis fossin buits, i la relació
amb els pocs aficionats d'altres seleccions que s'han desplaçat
fins a Corea i Japó ha estat més que cordial.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.