La «Novena» augmenta la llegenda blanca

ÀRBITRE: Urs Meier (SUI). Amonestà amb targeta groga Míchel Salgado en el minut 46.
GOLS:
0-1: minut 8, Raúl.
1-1: minut 14, Lúcio.
1-2: minut 45, Zidane.
INCIDÈNCIES: Final de la Lliga de Campions 2001-/2002 disputada a l'estadi Hampden Park de Glasgow davant uns 52.000 espectadors, amb majoria d'aficionats del Reial Madrid a les graderies, on hi hagué majoria d'aficionats madridistes, 18.000 incondicionals blancs i al voltant de 7.000 del conjunt alemany. Terreny de joc en perfectes condicions. Es guardà un minut de silenci en memòria de Valery Lobanovski, entrenador del Dinamo de Kiev que morí dilluns. Un nudista, que sorti al camp just abans que començàs la segona part, gaudí dels seus cinc minuts de glòria, marcà un gol a l'alemany Hans Joerg Butt i abandonà el camp, escortat per la policia, però aclamat per les graderies. A poc de la conclusió botà un nou aficionat, en aquest cas vestit a la moda escocesa.

El Reial Madrid retornà a Glasgow i 42 anys després de la cinquena aconseguí la novena Copa d'Europa, després de derrotar el Bayer Leverkusen (1-2) en un emocionant partit en què Zidane i Casillas protagonitzaren els moments més estel·lars del seu equip. Un superb gol del migcampista francès i tres intervencions de Casillas a l'epíleg del partit alimenten la llegenda del Reial Madrid en el vell continent, després de sumar la tercera Copa d'Europa en cinc anys. D'inici, el Reial Madrid, obligat per la jerarquia, demostrà caràcter i personalitat en els instants inicials. Morientes, que ahir vespre sí va ser el nou de l'equip, fou el primer a rematar a porteria. La magnitud de la final tingué un efecte devastador sobre el Leverkusen, més pacient amb la pilota i excessivament relaxat en defensa.

I aquesta actitud, amb Raúl com a atacant, la pagà ben cara. Una treta de banda llarga de Roberto Carlos fou rebuda pel set blanc a l'àrea, després de burlar la defensa de Lúcio i Sebescen, i xutà sobre la porteria d'un confiat Butt, poc encertat, per inaugurar el marcador de Hampden Park. Altre cop Raúl, en una demostració de la seva intel·ligència, treia profit per al seu equip. Això no obstant, el Bayer Leverkusen no doblegà els genolls i Schneider avisà que no seria un passeig per l'equp blanc. A més, el Reial Madrid també li concedí un regal que Lúcio sabé aprofitar. El brasiler rematà en els nassos de Hierro i empatà el partit en el minut 14.

Des de la igualada, l'equip alemany, que anava a més amb el pas del temps, amb un excel·lent plantejament tàctic, aprofità al màxima les debilitats defensives del Madrid. Ballack s'erigia en el gran dominador a la línia del centre del camp i Bastürk era l'encarregat de provocar molt perill entre les línies rivals. El Madrid abusava del desplaçament llarg, incapaç d'arribar a la zona de perill. Dues hàbils maniobres de Zidane, en la conducció, desofegaren el Reial Madrid. Fou un miratge. El Bayer Leverkusen controlava el temps del partit, la pilota, els espais i fins i tot l'impuls anímic de la grada blanca, superior en número a l'alemanya. Perdonà perquè Bradic es plantà sol davant César i no va saber com superar-lo per alt.

Poruc en defensa, el Madrid no trobava el camí. Figo desaparegué ben aviat de la banda, es traslladà al centre i l'equip perdé les dues bandes. La dreta i la que no ocupa Zidane. Hierro i Helguera no eren suficientment contundents i el Bayer Leverkusen, més ajustat a la zona defensiva, sols tenia por a la presència de Raúl, que com ja havia demostrat podia superar el rival en qualsevol moment. Això no obstant, la final tenia reservat un lloc al millor jugador del món. Zinedine Zidane, superb en la conducció i imperial amb l'esfèric, es convertí en protagonista en anotar el segon gol del Madrid d'una superba volea. Situà el seu cos en perpendicular a la porteria de Butt i esperà que una pilota aèria de Roberto Carlos caigués per enviar-la contra la xarxa alemanya. Magistral, quin golàs! A poc del descans, l'internacional francès, en estat pur, recordà el millor Puskas dels 60.

A la segona meitat, el Bayer Leverkusen espitjà, però César quasi no passà per dificultats. L'ofensiva alemanya aclarí els espais a la zona del centre del camp i Zidane ho aprofità. El francès generà el millor futbol del Madrid, especulatiu amb l'esfèric i poc contundent en defensa, però el Bayer Leverkusen tampoc tenia les idees suficientment clares i només les irrupcions de Ballack i el joc entre línies de Bastürk oferien perill a les rodalies de l'àrea de César. El porter hagué d'abandonar el terreny de joc lesionat en el minut 66. Anteriorment, Vicente Del Bosque havia donat entrada a McManaman per Figo per retenir la pilota perquè el partit estava perfecte pel futbol control que tan bé practica el Reial Madrid. Igualment, Flavio Conceiçao entrà per Makelele per potenciar la zona central on Ballack i Basturk duien el maneig del partit. A mesura que el final s'acostava de manera inexorable, el Madrid augmentà en possessió i oportunitats. El Leverkusen, sense perdre la pauta, sí perdé la fe, malgrat que llançà tota la seva ofensiva, desprotegí la defensa i carregà contra l'equip blanc, tancat a la seva pròpia àrea.

Berbatov en una rematada de cap pogué empatar a falta de cinc minuts i fins i tot el porter Butt acaronà el travesser amb el cap des de la desesperació alemanya. Casillas també es va fer gran amb tres intervencions de mèrit, però la història demostrà per què és cíclica i 42 anys després el Reial Madrid tornà a coronar-se campió a Glasgow. El partit s'havia perllongat durant set llargs minuts, el Bayer disposà d'oportunitats per empatar, però Casillas, sota la porteria per la lesió de César, ho aturava tot. El gol de l'empat no arribà i guanyà el Madrid. I just assenyalar el final, els futbolistes del Madrid s'abraçaren emocionats, mentre que els 18.000 incondicionals presents a Glasgow ho celebraven. El veterà Fernando Hierro fou l'encarregat de rebre i aixecar en primer lloc la Copa d'Europa. Els jugadors retornaren al terreny de joc, ja amb el trofeu a les mans, i continuà la festa. Sonà l'himne de la Champions i la bullícia no aturava. El Reial Madrid havia aconseguit la novena Copa d'Europa, la tercera en cinc anys.