L'estadi Hampden Park, on fa 32 anys es va coronar pentacampió
d'Europa el club de Chamartín, serà demà (20.45, TVE-1) escenari
d'una història cíclica, perquè un representant espanyol, el Reial
Madrid, i un altre alemany, el Bayer Leverkusen, reviuran la final
de 1960, la més espectacular de la història. El retorn a Glasgow
del Madrid en ple centenari porta a la memòria la final del 2000 a
París. El Leverkusen, aquell dia el València, impecable en
l'aspecte futbolístic, es mesura al mite blanc, aquest que atresora
onze finals de Copa d'Europa i vuit títols. La magnitud de
l'escenari va exercir un efecte devastador sobre el conjunt «xé»,
que va perdre la seva seguretat. Els alemanys, en la seva primera
final de la màxima competició continental, afegeixen a la seva
condició de principiant la de «perdedor». Una fama guanyada a pols
aquesta temporada, deixant escapar Bundeslliga i Copa, quan ja
l'acariciaven.
El Reial Madrid del centenari va néixer amb una ambició
desmesurada. El triplet, el fitxatge milionari de Zidane, i els
fasts dels seus cent anys d'història obligaven, però la derrota en
Copa i l'oblit en el tram final de campionat, van posar en qüestió
la capacitat d'un equip de somni, però terrenal, ple de prejudicis,
i sense una altra il·lusió que la final de Glasgow, la de la seva
competició. Recuperat Makelele de les seves molèsties a la cama
esquerra, Del Bosque comptarà amb l'onze de gala. César a la
porteria, Salgado, Hierro, Helguera i Roberto Carlos en la línia de
quatre defensiva. Makelele i Solari al doble pivot i guardant
l'esquena del trio Zidane, Figo i Raúl, que gaudeixen de llibertat
de moviments. Guti o Morientes a la punta d'atac és el principal
dubte pel tècnic madridista.
El Leverkusen ha estat la sensació europea de la temporada, per
moments ha practicat un futbol espectacular. Pacient i creatiu, amb
matisos llatins atribuïts pels seus brasilers o argentins, l'equip
de l'aspirina, nascut per enfortir l'esperit de grup, manté viu
aquest sentiment coral que l'ha ubicat al mapa europeu i amb el
qual intentarà fer caure el mite blanc de les vuit Copes d'Europa
en la seva primera final de Lliga de Campions. Amb ànim de venjar
la derrota de l'Eintracht en 1960, el Leverkusen, allunyat dels
tòpics del futbol germànic, que prefereix atletes abans que a
artistes, ha format un bloc que vol demostrar que la història no
guanya títols.
Això no obstant, irreprotxable en allò futbolístic, el
Leverkusen no té el vent de cua que dóna l'experiència a l'alta
competició perquè el seu ingrés a l'elit ha estat en els últims
cinc anys. A més, l'equip arriba tocat al partit més important de
la temporada i amb una plantilla curta, que pot acusar en excés les
baixes de Nowotny, per lesió, i de Zé Roberto, que no podrà
exhibir-se davant del seu exequip després d'una absurda targeta
groga que va veure en la tornada de les semifinals davant del
Manchester. Per als jugadors alemanys, molts d'ells canviaran
d'aires la pròxima temporada, aquesta és una oportunitat única de
gaudir del millor aparador del Vell Continent. L'empremta del seu
tècnic ha calat profund i estan disposats a abordar la nau blanca
des del risc i l'aposta del bon futbol.
Atacar és la clau, segons el propi Ballack, ànima de l'equip,
perquè «defensar seria un suïcidi i aniríem contra natura». El
pronòstic afavoreix els blancs, però els alemanys s'acullen al
record del penúltim campió alemany de la Copa d'Europa, el Borussia
Dortmund el 1997. El conjunt groc es va plantar en la final des de
la humilitat d'un modest davant de la totpoderosa Juventus. El
marcador, implacable: 3-1 per als teutons. La fama de perdedor del
Bayer ha augmentat aquesta temporada amb la pèrdua de la Bundesliga
i de la Copa a l'últim sospir, i encara que agrada del toc i de
l'atreviment, li ha faltat personalitat per agafar els títols que,
a la fi, són sobre els que s'escriu la història d'un equip.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.