Festa grossa! El Reial Mallorca és de Primera Divisió. El
conjunt de Tomeu Llompart guanyà el Reial Valladolid (2-1) en una
jornada dramàtica, de patiment constant, en la qual el Reial
Mallorca va estar durant una hora i sis minuts a Segona Divisió.
L'equip de Moré s'avançà en el marcador a la primera meitat, però
quan més tocat semblava el Mallorca, empatà Ibagaza. El públic
conduí l'equip cap a la victòria, que rubricà Luque, després d'una
gran jugada d'Etoo. El Mallorca continuarà un any més a la màxima
categoria.
Guanyar assegurava la permanència i els homes de Tomeu Llompart,
dret dins la seva àrea tècnica des del primer minut, cercaren el
gol des del primer alè i de forma continuada. El Mallorca no
acusava la pressió, ni els nervis, ni res de res, i encara abans
que es complís el primer minut de joc, Paunovic, després d'una bona
passada d'Ibagaza, provocà el lluïment de Ricardo, que encertà a
enviar la pilota a còrner.
El Mallorca era l'amo del partit, dominava per complert al
Valladolid, i les ocasions eren contínues. Una pilota de Luque a la
que no arribà Ibagaza, dues clares ocasions més del davanter
finalitzades sense encert i un xut d'Etoo foren les clares ocasions
del Reial Mallorca, tot abans que es complís el minut 10 de joc. El
Vallalodid, a tot això, es va anar desxondint i començà a tocar la
pilota. El Reial Mallorca baixà la intensitat del seu joc "no podia
ser d'altra manera", malgrat que mantenia el control quasi absolut.
A Anoeta, el partit no tenia un clar dominador i la pilota viatjava
de porteria a porteria. El Mallorca ho tenia tot a favor, però
marcà Las Palmas.
Restava encara una eternitat, hi havia temps i bastava guanyar
al Valladolid. Paunovic fallà una nova ocasió de gol, però tampoc
no entrà. I en el minut 35, Fernando, en la primera aproximació
clara del Valladolid, superà Leo Franco amb un gran xut amb
l'esquerra. Las Palmas guanyava i el Mallorca perdia. Quin
desastre! Quin drama! Quina plorera! Quedava temps, però pintaven
bastos. El Mallorca, ben aviat, es convertí en la pura imatge de la
impotència. Volia, però no podia. No sabia com fer-ho i, després de
fallar mil-i-una ocasions, les aproximacions a l'àrea de Ricardo es
dilataven en el temps.
Esquinas Torres perllongà la primera meitat un minutet i quan
els jugadors es retiraven als vestidors "si algun encara no ho
sabia s'assabentà aleshores que Las Palmas guanyava a Anoeta" marcà
el Tenerife de penal. És a dir, que faltaven quaranta-cinc minuts
perquè acabàs la Lliga i la permanència semblava ara un pur
miracle. La segona part començà sense canvis. Era necessari
reviscolar, del tot imprescindible, però fou el Valladolid qui
s'aproximà amb perill a l'àrea rival. Fernando Sales xutà, però
envià la pilota fora i, acte seguit, Campano encertava a rebutjar
l'esfèric a còrner. El Valladolid, per moments, duia fins i tot el
control del partit.
El públic començava a perdre els nervis, però restava tot un
món. I quan semblava que pitjor ho tenia el Mallorca, Ibagaza
controlà una pilota a l'interior de l'àrea i superà Ricardo amb un
gran xut des de l'interior de l'àrea. Es complia el minut 51 i un
altre gol que capgiràs el marcador suposava la permanència. El
públic embogí, animà com mai, però el gol del triomf i el bitllet
per continuar a la màxima categoria no arribava. El Valladolid
intentava moure la pilota, alentir el partit, però el Mallorca era
conduït per un estadi absolutament bolcat amb l'equip. Las Palmas
continuava guanyant, però amb l'empat de Son Moix un gol de la
Reial Societat suposava la permanència del Mallorca. El conjunt
canari patia, ho passava malament, però continuava amb avantatge en
el marcador. Fernando Sales fallà una claríssima ocasió, i el
Mallorca continuà cercant el triomf. Uff!
Els homes de Pepe Moré controlaven la pilota, feien el possible
per retenir-la, mentre que el Mallorca tenia extremes dificultats
per recuperar l'esfèric. Els homes de Llompart reviscolaven
sacsejats per l'angoixa, però Luque no encertà. Poc després, Nadal,
a la sortida d'un còrner, connectà un gran cop de cap, però Ricardo
es tornà a lluir. I arribà el gol de la permanència, després d'una
gran jugada d'Etoo que cedí la pilota a Luque, que just l'hagué
d'espitjar. Gooooool! La banqueta mallorquinista, com la grada,
embogí i Tomeu Llompart repartí abraçades. Quin ambient!
Meravellós! Bastava aguantar, deixar córrer el temps. La festa ja
no s'aturà a Son Moix, malgrat que la intensitat de la celebració
s'incrementà quan empatà la Reial Societat a Anoeta.
I a fi, Esquinas Torres assenyalà el final. Son Moix esclatà.
Tomeu Llompart s'abraçà a Luque, a Bonet, a Servera, a Baos... els
futbolistes ho celebraven sobre la gespa i el púlic, dret, no
s'aturava d'aplaudir.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.