A només un pas de la internacionalitat

Aquesta darrera opció ha estat el premi de gairebé vuit anys de futbol al llarg dels quals han passat diverses penúries com haver-se de canviar a l'habitació de material o dutxar-se a casa, «perquè jugàvem en equips masculins i no teníem vestidor propi. També ens insultaven perquè érem futbolistes i ens deien, amb només deu anys, que anàssim a la cuina. Sort, però, que els de l'equip ens donaven suport», coincideixen a explicar. Aquests problemes provocaren que Joana Maria deixàs el futbol uns anys després, mentre que Cristina va fitxar dos anys pel Beta i dos més pel Son Ferriol femení, abans de tornar a coincidir totes dues a les files del Collera femení, un dels equips més forts de Mallorca juntament amb el Platges de Calvià.

Amb aquesta experiència acumulada i fruit de moltes hores d'entrenament motivades pel seu amor pel futbol, ambdues jugadores comencen avui una nova aventura agafant l'avió que els du a Madrid per entrenar-se, des d'avui i fins dia 18, amb les 25 jugadores millors de l'àmbit espanyol en tres dies per demostrar que es mereixen representar Espanya en els pròxims compromisos. «No ens esperàvem mai que ens cridassin per formar part de la preselecció», confessava Cristina, mentre que Joana Maria afegia que «encara em sent com si estigués en un nigul». Una mescla d'il·lusió i de por es desprenia dels seus ulls en pensar en el seu imminent viatge a Madrid, il·lusió perquè «mai de la vida no m'hauria pensat que pogués representar Espanya», deia Cristina, i por «no perquè els nostres pares no vénguin, sinó per la possibilitat que no caiguem bé a alguna de les companyes», explicava Joana Maria.

La notícia també va agafar per sorpresa la mare de Joana Maria, Francisca Jiménez, que reconegué que «el seu germà Chema, jugador del Son Ferriol juvenil, em va haver de repetir fins a tres vegades que l'havien seleccionada, perquè no m'ho creia». Respecte de la convocatòria de Cristina, el seu pare, José Manuel Hidalgo, es mostrà rotund a l'hora d'assegurar que «jo sabia que seria bona jugant a futbol perquè es nota que li agrada» i afegia, coincidint amb Joan Expósito, que «si volen, tenen selecció per anys». Per la seva banda, Catalina Bisquerra reconeixia que «quan va començar a jugar em pensava que només serien uns dos anys, per llevar-se'n les ganes, i ara estic molt orgullosa i sorpresa» i confessava que «em fa por que anar a la selecció pugui dur Cristina a fitxar per un equip de la Península, però al mateix temps me n'alegraria i l'animaria si és el que vol».

A banda del que això signifiqui per a elles en l'aspecte personal, Cristina i Joana Maria, companyes d'equip i grans amigues fora del camp, desitgen que la seva experiència serveixi per potenciar el futbol femení a Mallorca ja que, tal com assenyalà Joana Maria, «el nivell és molt baix perquè hi ha molt poques al·lotes que juguen a futbol. Nosaltres mateixes som onze com a màxim cada dissabte, perquè ningú no vol venir, ja que diuen que no jugaran». No obstant això, segons José Manuel Hidalgo el problema no és de les al·lotes, sinó «de la Federació i, sobretot, de la directiva del Collera, que s'estima més potenciar l'equip amateur abans que el femení, que té molt bones jugadores i és líder».