El somni de jugar a l'ACB: una utopia per a les Balears?

En la mateixa disjuntiva ens trobàrem la temporada passada, quan el Menorca Bàsquet i el Drac Inca varen estar a punt de trobar-se en una de les semifinals que donaven plaça segura a l'ACB. Els des Raiguer forçaren el cinquè partit amb el Granada, però no el pogueren derrotar. Finalment, varen ser els andalusos els encarregats de trencar en mil trossos el somni menorquí. Però d'haver-se produït la semifinal balear... què hauria passat a continuació?

El Drac Inca és actualment l'equip de bàsquet més important de Mallorca i el mateix passa amb el Menorca Bàsquet a l'illa del vent. Malgrat això, i després de diversos anys d'intent, encara no han aconseguit passejar el seu nom per les millors pistes espanyoles. Els seus projectes esportius han anat millorant qualitativament any rere any però sempre amb el mateix resultat: la permanència. Unes bones instal·lacions, bons professionals (la majoria de vegades) i el calor d'un públic entregat són el millors avals d'ambdós clubs, els quals a la LEB se'n desfan molt bé, però que pareix que ja han tocat sostre. És aquest fet un fracàs?

La resposta és no. El que passa és que per protagonitzar aquesta mena de gesta en la qual s'ha convertit l'ACB pels balears s'ha de menester un important suport econòmic. Els esforços esportius dels clubs (potenciació de les categories inferiors o construcció d'instal·lacions) han servit per crear una major competència en el nostre bàsquet, però el bot qualitatiu no arribarà per ara.

Forta inversió  

Actualment, entrar a formar part de l'ACB costa d'inici uns 400 milions de pessetes. «És un cànon que s'ha de pagar al començament de la temporada. Ara bé, després d'aquest abonament, el club referit ha de passar una auditoria dels seus comptes». Són paraules del president de la FBB, Jaume Estarellas, el qual explicà el procediment que se segueix normalment. Un nou inquilí de la màxima competició, a més, haurà de fer front a les altes fitxes dels qui han de ser els protagonistes sobre la pista. «No sol davallar dels 800 milions», afegí Estarellas.

És ben clar que el club interessat haurà de trobar el suport econòmic d'un bon grapat d'empreses privades, de les institucions públiques... així com el del públic, però aquest darrer sembla assegurat. Com exemple, poden valer les afluències de gent a les pistes del Menorca Bàsquet i del Drac Inca en les darreres temporades o el darrerament celebrat Ciutat de Palma. I és que feia temps que en el vell Palau d'Esports no es respirava l'aroma del bon bàsquet com en el Barcelona-Pamesa de fa una setmana.

La història de la cistella de primer nivell a Palma deixà d'escriure's amb la desaparició del Prohaci Patronat. Aquell equip que va fer vibrar milers de persones s'anà diluint i quedà convertit en no-res. A Palma deixà molta gent orfe de bàsquet de quirats. A partir d'aquí, la trajectòria d'aquest esport a Palma ha transcorregut inversament proporcional a la de la Part Forana. Inca, Maó, Alcúdia o Muro han potenciat la pedrera i ja són a primera plana de l'actualitat. Sembla difícil que Palma pugui recuperar el terreny perdut i ara mateix, després de la desaparició de La Salle, tan sols té un equip a Primera Divisió Autonòmica (El Molinar). Per massa social i infraestructures és l'alberg ideal. Fins quan haurà d'esperar?

Tres anys seguits a les portes  

El Menorca Bàsquet ha tocat la glòria amb la punta dels dits en les tres darreres temporades. Els de Maó, un dels clubs més modests de la categoria, han estat eliminats en l'avantsala de l'ACB i sempre han guanyat la partida als seus veïns inquers. Enguany, amb un bloc semblant al de la passada temporada però sense Reynés, intentaran pujar al següent esglaó.