TW
0

Sense forces, amb els ulls mig tancats i la respiració lenta el mallorquí José María Àlvarez Rodríguez de la Flor, conegut com «Jopela», arribà al cim de l'Elbruss, la muntanya més alta d'Europa que domina la serralada de més de 1.000 quilòmetres del Caucas. Era el seu segon intent després de la dura derrota del mes de maig, però aquesta vegada hi anava tot sol. Els alpinistes Xisco Planas, Tòfol Cayrier i Gerard Falcó no l'acompanyaren en l'ascensió del mes d'agost i encara guarden el record del fracàs de maig quan, per culpa de les adverses condicions climatològiques, suspengueren la pujada al cim.

L'Elbruss és, per a Jopela, la tercera etapa del projecte Set cims, consistent en la pujada a les set muntanyes més altes de cada continent. Fins ara ja n'ha coronat tres: l'Aconcagua, el més alt de Sud-amèrica; amb 6.950 metres; el Vinson, de 4.897 metres, a l'Antàrtida, i ara, l'Elbruss. Dur a terme aquest tipus d'expedicions, tant si és en solitari com en grup, sempre és difícil i arriscat. El problema principal és l'econòmic, ja que s'hi gasten entre material, avituallament i desplaçaments unes 400.000 pessetes. D'aquí que el primer fracàs del cim europeu esperonàs Jopela a coronar-lo definitivament: «És un deute d'honor».

Malgrat tot, Jopela estigué a punt de tornar a quedar a mitjan camí en la pujada a l'Elbruss: «La segona ascensió la vaig fer massa aviat, i quan em faltava poc per arribar-hi em vaig esfondrar, vaig pensar que havia anat massa aviat». Aleshores em vingué el penediment. «Em vaig tombar com un ca a la cuneta i em vaig disculpar d'haver tingut tanta arrogància. Vaig mirar el cel i, en contemplar el bell espectacle de la vida, vaig dir-me a mi mateix que s'havien acabat les presses, que el temps no existia i havia d'anar pas per pas».

El coll encara era un punt minúscul en l'horitzó, el cim era molt molt lluny, però l'esperit s'havia renovat. I així, gairebé de manera insconcient, Europa es reté als seus peus i Jopela es plantà en 5.642. L'Elbruss havia estat conquerit.