Manel FerreraPalma24/04/01 0:00
TW
0

Els dilluns no són un bon dia per a moltes coses, i pel bàsquet està clar que tampoc. El Palau va registrar una entrada pobre, un poc més de 1.500 espectadors, en absoluta atonia amb la importància que tenia el partit. Però la Federació és qui comanda, i el partit es jugà ahir. Era un dia especial, perquè el Drac Inca afrontava una final. Nervis i tensió, molta de tensió. A la llotja, amb alguns intercanvis d'«impressions». A la pista, entre alguns jugadors que no comprenen certes coses. I a la banqueta, amb un tècnic que va aplacar amb mà de ferro alguna opinió discordant (eh, Edu?). La llotja va presentar, això sí, una bona entrada. En el nom de l'Esport, Joana Maria Petrus, directora general d'Esports, Mateu Sedano, responsable d'Esports del Consell, i Rafa Torres, regidor d'Esports d'Inca (solucionats alguns problemes.

Més enllà de l'àmbit de la cistella, també es donaren cita al Palau Pere Fullana, director general de Presidència, Antoni Reynés, director general de Relacions Institucionals, i Pere Rotger, batle d'Inca. A la graderia, els aficionats varen patir un partit dolent, xerec, i en el qual només el culte a la defensa i un showman anomenat Albert Miralles destacaren. Aquest jovenet català ha estat tot un encert, si bé no pot amagar l'estrepitosa ensopegada comesa amb l'escopeta (... de fira) Lightfoot. L'inici del partit mostrà dos conjunts plagats de nervis i imprecisions. A poc a poc, i erigint-se en la figura de Miralles, el menys dolent era el Drac Inca. Stacey no tenia el seu dia, estava més emprenyat que mai i amb molta gent. Però a un ídol se li perdona tot. Aplaudiments i crits d'Stacey-Stacey cada vegada que Abós l'enviava cap a la banqueta. Al jove americà li ha sortit un aliat en el caire de decidir partits, i en el caire de conquerir el cor dels aficionats.

Miralles es presentà al Palau, i en un tres i no res es ficà el públic a la butxaca. Braços enormes, contundència sota la cistella, i, a més, gens de de jugar-se les pilotes que cremen. De vegades assegut, de vegades estirat, Santi Aldama contemplava a la banqueta les evolucions dels seus companys, arrossegat per un esquinç de turmell, però veient com Miralles feia que la seva absència no es notàs. Perquè si s'hagués de confiar el joc interior a Crespo...El partit acabava, Inca duia 38 minuts dominant, i va encertar als tirs lliures finals. El Palau va fer la resta, augmentant els decibels per provocar les errades del Granada (malgrat que, tot sigui dit, ahir no en ficaven ni una). Al final, festa al Palau, que tindrà quart partit, i somnia amb un retorn a l'Alhambra, amb un xàrter ple d'aficionats. Ah, i Menorca guanyà a Lleó i demà el pot eliminar a Maó. Impressionant.