Angola, l'equip que pitjors records du als aficionats del
bàsquet espanyol, espera l'equip de Lolo Sainz en el seu retorn a
les pistes olímpiques, després de vuit llargs anys allunyat dels
Jocs i condemnat a reivindicar-se en solitari contra tot i contra
tots.
Una dolorosa derrota contra els africans cavà la tomba d'Espanya
a Barcelona 92 i donà inici a l'asfixiant travessia del desert que
l'equip de Lolo Sainz patí fins el 1998. Diumenge, la selecció
tancarà aquesta fosca etapa contra el mateix rival que li obrí la
carn a la seva pròpia casa.
La història guardarà sempre l'afronta del 92, però el temps i el
relleu generacional l'han feta desaparèixer del cap d'un equip que,
gràcies al cinquè lloc del Mundial 98 i la plata assolida a
l'Europeu disputat l'any passat a França, torna a somiar en la
glòria.
Angola, avui per avui, no significa res especial per als
jugadors espanyols. És un rival més que tots confien derrotar, però
just això. Ni tan sols Alberto Herreros, l'únic supervivent
d'aquell nefast partit, el té en compte més enllà de l'obligat
respecte esportiu.
Per al capità espanyol, i molt més per a homes com Raúl López i
Juan Carlos Navarro, que en el 92 feien les seves primeres passes
com a jugadors de pedrera sense saber allò que el seu futur
esportiu els reservava, els d'Angola representen una simple
anècdota del passat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.