L'Angliru i Heras decideixen la Vuelta

El de Béjar no pogué ocultar la seva satisfacció de veure's triomfador. Ja no el preocupen els 35 quilòmetres de cronometrada de Madrid. Acumulà una distància en el seu terreny que sap ja irrecuperable. El ciclista de Kelme va estar, un altre cop, molt bé. Així i tot, Casero no dóna encara res per perdut. «La Vuelta no es dóna encara per perduda. Ara queda un dia per a ell i tres per a nosaltres», anuncià Casero.

El d'Albalat de Tarongers va veure com se li esfumava el seu gran premi. Intentà fer una pujada al ritme que li convenia. Fins i tot sortí a dos canvis de ritme d'Escartín i Heras, però va quedar clavat a les rampes de més del 14 per cent.

Molt esforç havia acumulat davant l'intens ritme que el Kelme havia començat a imposar des de La Colladiella, de primera categoria, on Francisco Cabello i Rafael Cárdenas feren la primera selecció de devuit ciclistes, inclosos tots els il·lustres de la classificació general.

Però l'aparició en escena del gregari Fernando Escartín resultà crucial per al final de la Vuelta. Fou l'estirada del de Biescas tan brusca que va fer petit el grup de candidats a just nou corredors (Tonkov, Casero, Laiseka, Del Olmo i Rumsas, entre d'altres) i en el qual no figurava Igor González de Galdeano.

El vitorià havia quedat quilòmetres enrere amb el suplici del seu mal al genoll, aquell que li va adormir la cama a la cronometrada de Tarragona i que l'impulsà a examinar-se a Saragossa, i amb l'únic consol possible de l'abandonament. El genoll li va fer crac després del primer port. El cap de files del Vitalicio, en vies d'extinció, digué que va ser una sorpresa i es mostrà moralment destrossat. Tota una temporada per terra. Una planificació programada per brillar a la Vuelta que es romp per una inoportuna lesió. La revelació del 99 cercà aleshores el vehicle auxiliar. Dugué el seu patiment fins al cim del Cordal i després es deixà anar per avall fins a La Vega. Allà finalitzà per a ell la 55a edició de la Vuelta i el somni de Javier Mínguez de dir adéu amb el Vitalicio amb un podi.

Aliens a aquests problemes, la parella formada per Heras i Casero començaren les primeres rampes de l'Angliru. Hi va haver un primer atac d'Escartín. Casero respongué amb prou feines amb l'ajuda del seu company d'equip Huser.

Un canvi de ritme de Tonkov l'acabà de sentenciar. El rus volgué emular la seva èpica ascensió de l'any passat, sols frustrada per la reacció final de José María Jiménez. Però no pogué contenir Heras, que quan faltaven poc més de sis quilòmetres per al cim marxà tot sol.

Heras inicià la seva particular contra rellotge, aquella en què millor es desenvolupa la seva lleugera talla, i començà a superar un reguitzell de ciclistes despenjats d'una fuga de 13 homes que s'havia avançat a la seva pugna per consolidar el jersei d'or. El crono es mostrà, aleshores, cruel amb Casero: 17 segons de desavantatge amb Heras a 6 quilòmetres; 1:06 a 5; 1:32 a 4; i 3:41 a l'arribada. Era suficient per al de Salamanca. A aquest sols li quedà per agafar Jan Hruska, la primera maglia del Giro, i Simoni, segon triomfador a l'Angliru.