El seu fitxatge pel Reial Mallorca va ser difícil i polèmic.
Arribà després d'un estira-i-arronsa amb el Betis i de pagar prop
de 150 milions de pessetes. El president andalús Manuel Ruiz de
Lopera s'enfilà per les parets. Li havien llevat la perla del seu
planter, que ell mateix havia enfonsat en el filial perquè no volia
renovar, i contraatacà amenaçant de fitxar Roa i Stankovic. Tot va
quedar en una amenaça i Diego era presentat el 7 de juliol de 1998
com a nou jugador del Reial Mallorca.
Era tot un desconegut, però la Secretaria Tècnica vermellenca
sabia que havia firmat amb un diamant en brut, un crack en
potència. Començà la temporada, això sí, en el filial. Debutava amb
la camiseta vermellenca i a Segona A el 30 d'agost d'aquell mateix
any. I ho va fer de manera estel·lar. El Mallorca B guanyava 4-1 un
Barça B en què jugaven, entre altres, Xavi i Pujol, ara a les
ordres de Serra Ferrer, amb dos gols de Tristán. El segon passarà a
la història. Tristán agafà la pilota en el mig camp, escorat a la
dreta. Combinà amb Ramón i es dirigí en diagonal a la porteria,
driblant tot el que es trobava davant. Entrà a l'àrea, deixà
«trencat» el darrer defensa i va seure el porter blaugrana amb un
«capell» espectacular. Era màgia, potència, velocitat i sang freda.
Tot reunit en un sol jugador. El Lluís Sitjar contestà amb mocadors
el plaer gaudit amb la mirada. Fou un gol que va fer la volta a
Espanya. Tothom ja sabia qui era Diego Tristán i es demanava d'on
havia sortit.
El davanter sevillà no es torbà ademanar una oportunitat en
Primera Divisió. Al principi era una il·lusió, però en poques dates
es convertí en una exigència seva. Volia jugar a la màxima
categoria, fos amb el Mallorca o no. Mentre les seves peticions no
eren escoltades per Cúper, aleshores tècnic del Mallorca, el seu
representant, Paco Durán, l'oferia a mig Europa i Diego enlluernava
als estadis de Segona diumenge rere diumenge.
Ja era titllat com la major promesa del futbol espanyol, el
seleccionador espanyol Camacho ja li havia posat l'ull a sobre,
però Cúper, que el deixava entrenar amb els «grans», li mantenia la
seva desconfiança i no el feia debutar. Salamanca, Girondins de
Bordeus i, sobretot, Atlètic de Madrid cridaven a la seva porta,
malgrat que ell ja no entrenava amb el primer equip i passava per
una petita crisi amb el filial. A més, el seu company de davantera,
Albert Luque, debutava de la mà de Cúper a Primera Divisió i a la
Recopa d'Europa. Més llenya al foc. Però el Mallorca no el va voler
deixar partir.
El filial baixava a Segona Divisió B i ell passava a ser part
íntegra del primer equip vermellenc. Arribava la seva hora. Però
Mario Gómez, clònic de Cúper, tampoc no confiava en ell. Però Diego
Tristán ja no reclamava jugar, sabia que tard o d'hora ho faria,
només era qüestió de dies. Almanco ja era considerat jugador de la
plantilla de Primera.
I se'n va anar Gómez i arribà Fernando Vázquez. El seu moment
era aquí. El 13 de setembre del 1999 arribava el Numància a Son
Moix i Vázquez debutava a la banqueta mallorquinista amb una
golejada per 3-0. Però el més important era que el gallec havia
donat l'alternativa a qui després es convertiria, com així ha
estat, en el millor negoci en la història del Reial Mallorca. Diego
Tristán suava els seus primers minuts de Primera Divisió de la seva
carrera. I ho feia marcant un gol. Tenia estrella, era clar.
A partir d'aquí, ningú no el mouria de la seva condició
d'imprescindible i d'home clau. I el seu gran dia arribà el 25 de
novembre del 1999. Europa veia néixer un crack. Tristán es
consagrava a l'Amsterdam Arena davant l'Ajax. Bocabadats quedaren
els inventors del «futbol total».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.