França regna a Europa

FRANÇA: Fabien Barthez, Lilian Thuram, Marcel Desailly, Laurent Blanc, Bixente Lizarazu, Youri Djorkaeff, Didier Deschamps, Zinedine Zidane, Patrick Vieira, Thierry Henry i Christophe Dugarry.
Sylvain Wiltord per Dugarry en el minut 58, David Trezeguet per Djorkaeff en el 76 i Robert Pires per Lizarazu en el minut 86.
ITÀLIA: Francesco Toldo, Fabio Cannavaro, Alessandro Nesta, Mark Iuliano, Paolo Maldini, Gianluca Pessotto, Luigi di Biagio, Stefano Fiore, Demetrio Albertini, Francesco Totti i Marco Delvecchio.
Alessandro del Piero per Fiore en el minut 53, Massimo Ambrosini per Di Biagio en el 66 i Vincenzo Montella per Delvecchio en el minut 86.
ÀRBITRE: Anders Frisk (Suècia). Amonestà per part de França Lilian Thuram (m. 58), i per part d'Itàlia Luigi di Biagio (m.31) i Fabio Cannavaro (m.42).
GOLS:
0-1: minut 55, Delvecchio.
1-1: minut 90, Wiltord.
2-1: minut 103, Trezeguet.

Dos suplents, Sylvain Wiltord i David Trezeguet, donaren ahir la doble corona a França, que sumà al seu títol de campió del món el d'Europa després de derrotar en la final de l'Eurocopa Itàlia per 2-1.

Wiltord salvà en temps de descompte França de perdre un partit en el qual estava en desavantatge des que Marco Delvecchio avançava Itàlia en el marcador a l'inici de la segona part, mentre que Trezeguet li donà la victòria definitiva marcant un «gol d'or» en el minut catorze de la pròrroga.

Els campions del món, sabedors del perill italià en els contraatacs, es mostraren molt cautelosos en el seu plantejament del partit, en el qual el tècnic Roger Lemerre prescindí d'un davanter nat com Nicolas Anelka i el substituí per un migcampista com Youri Djorkaeff. Allò fou en detriment de la qualitat del partit, ja que davant hi havia una Itàlia que no varià gens el seu sistema, basat en la seva poderosa defensa, i es permeté a més deixar a la banqueta els seus dos millors homes en atac, Filippo Inzaghi i Alessandro del Piero, rellevats ahir per Francesco Totti i Marco Delvecchio.

El partit es jugà així durant la major part del temps en els quaranta metres centrals, sense que hi hagués gaire arribades perilloses a porteria, exceptuant-ne qualcuna contra la italiana i algunes jugades desequilibrants del punta francès Thierry Henry, que fou el millor del partit gràcies a la seva velocitat i els seus retalls en l'u contra u.

França, a més d'un xut al pal d'Henry, disposà només d'un xut llunyà de Deschamps i d'un revés de Djorkaeff, que no va saber empalmar bé la pilota quan es trobava sol dins de l'àrea després de rebre una assitència d'una gran jugada d'Henry.

Després del descans, Itàlia es trobà de seguida amb el que cercava, un gol que li permetés afrontar el partit com volia, amb una França oberta que deixàs espais darrere pels quals penetrar.

França va haver d'avançar línies i Del Piero, que acabava d'entrar en el camp per Fiore, va poder sentenciar en un contraatac, però el seu xut sortí a fora per molt poc. El partit es trencà en aquests minuts. En els minuts finals, els intents desesperats de França per marcar foren més amb el cor que no amb el cap i la defensa italiana va fer la sensació de sentir-se a gust.

Però quan ja la grada italiana celebrava el títol, va aparèixer Wiltord en temps de descompte i aconseguí el miraculós empat, després de controlar una pilota que no encertà a rebutjar de cap Cannavaro i culminar la seva cursa amb un xut creuat per sota que no va saber aturar Toldo.

A la pròrroga, primer Pires i després Zidane no varen poder assolir el segon i decisiu gol per a França, que arribà finalment en el minut 103 quan David Trezeguet rematà al fons de la xarxa una pilota centrada per Pires després d'una hàbil jugada personal per la banda esquerra.