L'Espanyol, a la final per la porta gran

ESPANYOL: Mora, Cristóbal, Nando, Soldevilla, Roger, Toni Velamazán, Sergio, Galca, Arteaga, Posse i Tamudo.
Serrano per Posse en el minut 79 i Navas per Toni Velamazán en el minut 85 i De Lucas per Tamudo en el minut 88.
R.MADRID: Casillas, Geremi, Iván Campo, Julio César, Karanka, McManaman, Helguera, Redondo, Savio, Morientes i Raúl.
Baljic per Savio i Ognjenovic per Karanka en el minut 55.
ÀRBITRE: Ansuategui Roca (col·legi valencià). Amonestà Iván Helguera, Redondo, Julio César i Iván Campo per part del Reial Madrid i Sergio i Nando per part de l'Espanyol.
GOL:
1-0: minut 28, Posse.

L'Espanyol tornarà a disputar una final de la Copa del Rei, quaranta-tres anys després, després de vèncer ahir per 1-0 el Reial Madrid merescudament, encara que amb patiment fins al darrer alè, a l'estadi Olímpic de Montjuïc, convertit en una vertadera festa blanc-i-blava per celebrar l'èxit de l'equip de Paco Flores l'any del centenari de l'entitat.

Els blanc-i-blaus, campions en dues ocasions de la competició (1929 i 1940), cercaran completar la gesta presumiblement davant l'Atlètic de Madrid en la final, que es disputarà el pròxim 26 de maig a València.

L'Espanyol dominà el Reial Madrid en un primer temps que ben bé hauria pogut sentenciar el passaport dels blanc-i-blaus a la final, en part gràcies a l'empenta i ambició mostrada pels homes de Paco Flores des del primer minut, i a la falta de recursos dels blancs en totes les línies.

La pilota estigué sempre en poder de l'Espanyol i arribà a l'àrea de Casillas en moltes ocasions durant la primera part, amb un total de nou xuts a porta dels blanc-i-blaus i cap dels blancs.

La gran figura ofensiva espanyolista, Raúl Tamudo, un autèntic maldecap per a una defensa que acusà la presència d'Helguera en el centre del camp per l'entrada de Julio César, inquietà i creà perill en tot moment.

Als quatre minuts, Tamudo donà el primer avís en una acció que encengué l'ambient a les graderies d'un estadi de Montjuïc que, no sense l'àmplia i habitual representació madridista, superà la barrera dels 40.000 espectadors i enregistrà la millor entrada de la temporada en partit oficial, només per darrere del partit del Centenari davant l'Argentina.

El perill només arribà davant la porteria d'Iker Casillas, novament salvador, encara que també la manca de punteria dels blanc-i-blaus impedí un avantatge major de l'Espanyol a l'acabament dels primers 45 minuts.

Però un minut després que el pal dret de Casillas evitàs el gol de Sergio després d'un gran xut, un cop haver fet un retall Geremi en el vèrtex de l'àrea, es va fer justícia i arribà el primer gol de l'Espanyol. Als 29 minuts, en una nova jugada que deixà en evidència la feblesa de la defensa madridista, Sergio executà amb rapidesa una falta molt a prop de l'àrea per servir a Martín Posse, que creuà de primeres i superà Casillas amb un xut ras, davant la badada i la impotència de Julio César, que reapareixia després de més de tres mesos d'absència per lesió, i demostrà que encara ha de dur més rodatge per recuperar el seu millor nivell.

A la represa el Reial Madrid es despertà i cercà el gol de l'empat, que hauria decantat l'eliminatòria al seu favor, però l'Espanyol, molt ben col·locat en defensa, donà més d'un ensurt al conjunt de Vicente del Bosque, però novament Casillas i el pal salvaren els blancs, amb un gol fantasma inclòs.

Amb el públic celebrant la classificació per a la final, el bosnià Elvir Baljic donà el darrer i el més gran ensurt a la parròquia espanyolista, en el temps de descompte, amb un xut desviat quan havia quedat tot sol davant Mora.

Al final, guanyà l'equip que més ho meresqué.