La derrota més dolça del València

LAZIO: Marchegiani, Negro, Mihajlovic, Nesta, Pancaro, Conceiçao, Almeyda, Verón, Nedved, Boksic i Salas.
Simome Inzaghi per Nedved en el minut 46, Mancini per Pancaro en el minut 76 i Simeone per Almeyda en el minut 84.
VALÈNCIA: Cañizares, Angloma, Djukic, Pellegrino, Björklund, Angulo, Mendieta, Gerard, Farinós, «Kily» González i Claudio López.
Albelda per Mendieta en el minut 60 i Óscar per Angulo en el minut 82.
ÀRBITRE: Dirk Jol (Holanda). Amonestà Pancaro per part de la Lazio i Kily González i Cañizares per part del València.
GOL:
1-0: minut 52, Verón.

El València aconseguí per primera vegada en la seva història la classificació per a semifinals de la Copa d'Europa després de perdre per un gol a zero a l'Estadi Olímpic, però va comptar amb un còmode avantatge (5-2) en el partit de Mestalla, en un partit que tingué com a màxima estrella valencianista Santiago Cañizares, que aturà les insistents escomeses de la Lazio a la segona meitat, per disputar la pròxima ronda contra el Barcelona.

Els homes de Cúper sortiren amb una intensitat inesperada per als romans i ficaren la por en el cos dels locals amb un contracop ràpid protagonitzat pel Piojo, que sortí tot sol en punta. El València dominava i la Lazio esperava, mandant pilotes llargues a les seves puntes, que eren ben reduïdes pels defenses «txes». Semblava que els italians duien de Mestalla un còmode avantatge i no al revés. Era fàcil d'aturar per als espanyols el joc previsible dels homes d'Eriksson en l'equador de la primera part.

Les centrades de Mihajlovic foren l'arma més perillosa dels locals, encara que sortien refusades per la fèrria defensa valencianista. La Lazio ja s'havia despertat del seu desconcert inicial i ficà l'equip de Cúper en la seva àrea amb potents envestides.

Cañizares evità el primer gol dels italians amb dues grans aturades a dos xuts durs locals en el minut 35. Bjorklund no es trobava a gust a la banda esquerra i el conjunt romà ho aprofità insistint per aquella banda. La batalla no es guanyava en el centre del camp, inexistent en aquesta primera part.

La Lazio es mostrà intermitent en atac, i d'aquesta manera, era molt difícil que pogués aconseguir marcar ni tan sols un gol a un València molt centrat que aconseguí arribar al descans amb el marcador inicial.

Eriksson substituí un dels millors del partit, el txec Nedved, per donar entrada a un altre punta, Simone Inzaghi, intentant jugar totes les cartes per marcar un gol que donàs vida al seu equip. Mentrestant, alguns seguidors es dedicaren a llançar objectes i bengales, i a proferir insults racistes contra Angloma, en un clar i estúpid gest d'impotència davant la inferioritat del seu equip en el total de l'eliminatòria.

Però la lazio avançà les seves línies. Cañizares, molt ben col·locat, evità una rematada a boca de canó de Salas, si bé no pogué fer el mateix amb un potent xut des de fora de l'àrea de l'argentí Verón. La «brujita» agafà les regnes del partit i materialitzà un gol que provocà una explosió d'eufòria a l'Olímpic. Poc després fou el torn d'Inzaghi, qui es topà una altre vegada amb l'inspirat porter «txe», qui en poc temps es guanyà el simpàtic malnom de «San Tiago Cañizares» en aturar un mà a mà a Conceiçao. I més tard posà els fonaments per al monument en dues inspiradíssimes accions que encertà a aturar per baix.

Gerard culminà una acció de contracop en gol, però el col·legiat decidí anul·lar-lo per un fora de joc que no existí. La Lazio es llançà descaradament a l'atac i el València aprofità els forats que els romans deixaven en defensa i Gerard novament fallà una clara ocasió quan es trobava tot sol dins l'àrea petita.

El conjunt italià continuà atacant fins al final, però s'estavellà una i altra vegada amb un incommensurable Cañizares, qui ensenyà al seu equip el camí de semifinals, en què es veurà les cares amb el Barcelona.