El millor Mallorca humilia el pitjor Barcelona

El Reial Mallorca de Fernando Vázquez va dir adéu a la crisi, als ultimàtums, a les càbales sobre els punts necessaris per aconseguir la permanència... amb un històric triomf (0-3) sobre el FC Barcelona. Els blaugranes, sense Guardiola, es mostraren com un equip vulgar, que mai no va saber com superar l'entramat organitzat per Vázquez.

Guanyar era vital. Barcelona i Mallorca, per raons ben distintes, necessitaven els punts. Vázquez, amb la seguretat que dóna saber que no hi ha pràcticament res a perdre i molt a guanyar, disposà en el Nou Camp un onze inicial valent, amb dos homes d'atac "Eto'o i Diego Tristan" i Ibagaza al vèrtex del rombus del centre del camp. Van Gaal, clar, jugà com quasi sempre. L'absència de Guardiola, ja ho saben, la cobreix el jove Xavi. La resta, la constel·lació d'estrelles de diumenge rere diumenge. En tot cas, a l'hora que Turienzo Àlvarez assenyalà l'inici del partit, eren onze contra onze. Tampoc la freda estadística compta, i cap importància no té que el Mallorca mai no hagi guanyat en partit de Lliga al Nou Camp "nou derrotes i quatre empats", ni que els homes de Vázquez just hagin sumat els tres punts en un dels desplaçaments "precisament a Barcelona, en aquella ocasió amb l'Espanyol. I començà l'espectacle amb els paràmetres prevists. El Barcelona, com és natural, no va patir la mínima dificultat per agafar el domini territorial del partit, el control de l'esfèric. Ara bé, tal com li succeí al Barcelona davant el Chelsea, la circulació de la pilota dels blaugranes no tenia la rapidesa i verticalitat necessàries per sorprende la defensa rival. Els homes de Vázquez no renunciaven al gol, a la victòria, i porfidiejaven tots els seus esforços ofenssius al contracop.

Ben aviat quedà clar, per si algú encara ho dubtava, que Xavi, malgrat la seva indubtable qualitat, no és Guardiola i que Frank De Boer pot ser un bon central, però mai no pot rebre l'encàrrec d'organitzar el joc ofensiu del Barça.

El Mallorca aconseguí durant els primers minuts controlar el partit, malgrat el domini rival, sense gaire dificultats. La primera aproximació del conjunt de Vázquez a les proximitats de Hesp fou letal. Es complia el minut 14 quan una combinació entre Eto'o i Tristan finalitzà amb gol, després que Abelardo arribàs tard a rebutjar l'esfèric en dues ocasions. No s'havia complert el primer quart d'hora i el Mallorca guanyava per la mínima. No era un partit brillant, espectacular, però el resultat sí que ho era. El Barcelona "no podia ser d'una altra manera" reaccionà per moments, però fou més per la qualitat individual dels seus homes que per l'encert col·lectiu. Un xut de Kluivert i una jugada personal de Figo foren algunes de les oportunitats blaugranes, que serviren per animar una mica la graderia, que arribà a mostrar el seu descontent, per moments, amb xiulets. I Turienzo Àlvarez assenyalà el camí dels vestidors, poc després que Tristán no encertàs, sol a boca de canó, davant Hesp. El Mallorca arribava al descans amb avantatge al marcador, però restaven quaranta-cinc minuts per consumar l'heroïcitat.

El domini dels blaugranes a l'inici de la segona meitat fou aclaparador. El Reial Mallorca, aleshores, es limitava a defensar el resultat, ja que no aconseguia trenar una sola jugada en atac. Perdia la possesió de la pilota ràpidament, malgrat el cert és que tampoc no passava per gaire dificultats en defensa. La graderia xiulà Rivaldo i fou suficient perquè Van Gaal l'enviàs camí dels vestidors. El Mallorca, paulatinament, comença a trenar jugades i el Barça s'adonà, ben aviat, que podia arriscar en atac, però sense descuidar la defensa. Carlos, que entrà en el lloc de Tristán "ahir desafortunat" fallà (increïble!) sol davant Hesp. Dos minuts després, Eto'o no perdonà l'errada de Frank de Boer i marcà el segon. El miler de mallorquinistes es deixà sentir i els xiulets blaugranes s'incrementaren. El Barça estava contra les cordes, el títol de Lliga els fugia de les mans. Van Gaal, sempre amb la llibreta a les mans, donà entrada a Dani en el lloc de Kluivert, però res no varià. Carreras, que a la represa havia ocupat el lloc d'Stankovic, s'avançà Puyol, controlà la pilota amb el pit i xutà lluny de l'abast d'Hesp. A la banqueta de Vázquez tot eren abraçades i alegria. No era per menys, ja que el marcador assenyalava un clar zero a tres. El Barça, sense capità al centre del camp, naufragava per la immensa herba del Nou Camp. Ni capità, ni timoner, ni ordre, ni un llamp forcat. Els blaugranes estaven contra les cordes. Els minuts avançaren, el Barça no marcà i el Mallorca s'endugué els tres punts. Vázquez deia així adéu a la crisi, als rumors de destitució i, pràcticament, assegurava la permanència de l'equip a Primera. Quasi res!