Màxima efectivitat en un partit discret (2-1)

El Reial Mallorca no va fer un gran partit, però solventà amb tranquil·litat el compromís davant la Reial Societat. Mai no és fàcil guanyar, i considerant l'alt nombre i la importància de les baixes, es pot ser generós a l'hora de catalogar el triomf de magnífic. Un gol de Carlos abans que es complís el primer quart d'hora i un altre d'Armando just començada la segona meitat decidiren un partit en el qual la Reial justificà plenament el mal lloc que ocupa a la classificació. Aramburu, a les acaballes del partit, reduí l'avantatge mallorquinista, però la victòria estava ja decidida.

Després d'una setmana intensa i marcada per les polèmiques declaracions de Fernando Vázquez, el Reial Mallorca afrontà el partit davant la Reial Societat amb la imperiosa necessitat de guanyar per no veure's abocat a la zona més perillosa de la classificació. El tècnic, després d tres partits consecutius jugant amb cinc defenses "davant el Reial Madrid, el Rayo i el Numància" recuperà el 4-4-2 tradicional amb Carlos i Diego com a homes més avançats.

El Mallorca tenia el control del partit, dominava el centre del camp i la pilota, però, altre cop, només aconseguia arribar a l'àrea rival amb relativa facilitat. Els homes de Vázquez encara no havien aconseguit crear clar perill quan arribà el primer gol. Un xut de Diego Tristán rebutjat per Alberto va ser aprofitat per Carlos per inaugurar el marcador. El davanter s'alçà la camiseta i va anar cap a la banqueta per celebrar-ho amb Paco Sanz, ahir entre els convocats. El gol no modificà en res el partit i el Mallorca continuà gaudint de la possessió de l'esfèrica. La Reial esperava al seu terreny, però les ocasions continuaren sense arribar.

Una nova desgràcia en forma de lesió arribà al ca magre del Mallorca, i abans que es complís la primera mitja hora de joc Carreras es va haver de retirar lesionat. Armando sortí al camp i se situà a la banda dreta, mentre que Serrizuela, fins aleshores en aquella banda, es col·locava a l'esquerra. El pas del minuts no provocà grans canvis. Però abans de retirar-se al vestidor, el Mallorca pogué inaugurar el marcador. Una espectacular centrada d'Engonga deixà Diego Tristán completament sol davant Alberto. El davanter mallorquinista, emperò, no encertà a controlar l'esfèrica i el porter rebutjà la pilota.

Clemente cercà solucions i donà entrada a l'hàbil portuguès Sa Pinto en substitució de Gómez. La Reial necessitava marcar i semblà sortir disposada a, com a mínim, intentar-ho de valent. Però la fortuna s'alià amb els mallorquinistes, ja que en la primera aproximació a l'àrea rival deixaren el partit enllestit. Una gran centrada de Serrizuela des de la banda esquerra fou millor rematada amb el cap per Armando fent inútil l'estirada d'Alberto.

El partit, malgrat l'avantatge mallorquinista, no era mort, ja que els donostiarres ho continuaven intentant, malgrat que el cronòmetre els anà minvant la moral i la voluntat de capgirar el partit.

El Mallorca, per si no tingués baixes a bastament, semblava perseguit per la desgràcia i Vicente Engonga hagué d'abandonar el terreny de joc lesionat. Miquel Soler va rebre una gran ovació mentre sortia per situar-se a la banda esquerra del centre del camp. Serrizuela, aleshores, es col·locà de pivot vora Paco Soler.

Faltava la quasi clàssica dosi de dramatisme que Aramburu s'encarregà de dur amb un xut llunyà que superà Leo Franco.