Espanya tornà a quedar a les portes de la glòria

ESPANYA: Nacho Rodríguez , Herreros (10), Jiménez (3), De Miguel (1), Reyes (7) -cinc inicial- Corrales (15), Dueñas (7), Angulo, Romero (4), De la Fuente (4) i Esteller (5).
ITÀLIA: Fucka (10), Depol (7), Myers (18), Meneghin (2), Chiacig (9) -cinc inicial- Basile (2), Galanda (4), Marconato (2) i Abbio (10).
ÀRBITRES: Rems (SLV) i Dorizon (FRA), sense eliminats.

No pogué ser. Espanya perdé amb claredat la final del Campionat d'Europa davant Itàlia, que un cop més, igual que a Nantes en 1983, fou superior al combinat nacional. El pèssim joc d'atac allunyà des del primer minut la selecció espanyola de la medalla d'or. Un cop més, i en van quatre "1935, 1973 i 1983" Espanya es quedà a les portes de la glòria.

Espanya va fer un començament de partit molt fluix, amb unes estadístiques esgarrifoses en l'aspecte ofensiu. Sense cap dubte la pressió de jugar una final pesà sobre els homes de Lolo Sainz. En els primers onze minuts el combinat nacional anotà sis punts, perdé 8 pilotes i obtingué un catastròfic percentatge en tirs lliures (1 de 8). Amb aquestes estadístiques, el 6-20 en el minut 11 gairebé era el millor que podia passar.

Mentre que en defensa es mantenia, l'equip espanyol no existia. El màxim anotador de l'equip espanyol en tot l'Europeu, el madrileny Alberto Herreros, fou anul·lat per una asfixiant defensa. Els seus cinc punts en la primera part (10 en el partit) demostren que el jugador del Reial Madrid estava fora del partit. A més, el ritme «cansat» imposat pel conjunt dirigit per Tanjevic impedí la sortida a la contra dels espanyols, una altra de les armes que durant aquest Campionat utilitzà amb mestria la selecció espanyola.