‘La casa buida’ de Juli Capilla, essència i contenció

L’acte comptà amb la presència de l’autor, Juli Capilla, una veu que es mereix donar a conèixer per la qualitat i la singularitat de la seva poesia.

En aquesta ocasió, presentà l’acte Miquel Àngel Lladó Ribas, membre de la coordinació d’aquestes tertúlies. Per aquest motiu, deixam constància directament de l’esdeveniment amb les paraules de Lladó:

La casa que volem (1)

Bon vespre, o bona vesprada, com diuen els coetanis del nostre convidat d'avui, Juli Capilla. Atès que estam entre amics, potser n'hi haurà prou si deim que en Juli és això que en diuen un activista cultural: professor, escriptor, editor..., un tot terreny de l'art i de la literatura, en definitiva. Com a escriptor ha conrat gairebé tots els gèneres i ha estat guardonat amb diversos i prestigiosos premis literaris: Ciutat d'Alzira, Ciutat de València, Vila de Lloseta, Ciutat de Manacor... El llibre que avui comentarem a la nostra tertúlia va guanyar precisament aquest darrer premi, que com sabeu està dedicat a la figura de Miquel Àngel Riera, un dels nostres poetes més emblemàtics i estimats.

En allò estrictament personal, he de confessar-vos que, tot i que havia sentit a parlar d'ell i que l'havia llegit, vaig conèixer en Juli amb motiu del lliurament dels Premis «25 d'abril» Vila de Benissa, on coincidírem en qualitat de guanyadors, ell de narrativa i jo de poesia. Record que corria l'any 2022 i que tot just havíem passat aquell malson de la Covid, raó per la qual els premis no es lliuraren el 25 d'abril, com sol ser habitual en aquest certamen, sinó més aviat passat l'estiu, cap allà l'octubre, si no ho record malament. Parlàrem breument i aviat simpatitzàrem; si la memòria no em falla anava acompanyat de la seva parella i dels seus dos fills, la qual cosa projectà en mi la imatge d'una persona amable, allunyada del prototipus d'escriptor vanitós i pagat de si mateix, que com sabeu no és gens infreqüent en les vastes contrades de la literatura.

Anem, però, a parlar una mica de La casa buida, que per a això hem vengut. Diu, Juli Capilla: Les paraules són dures, com les pedres / -riera avall les empenyen els aiguats. / I, tanmateix, els còdols es fan miques / i el vent lamina a poc a poc els dubtes, / lacera les certeses sense treva. Crec que aquests versos són un bon compendi d'allò que trobarem a les estances de la casa d'en Juli, una casa més sovint hostil i esquerpa, val a dir-ho. No debades allò que tracta de transmetre'ns el poeta, almenys al meu parer, és el buit i la desolació inherents a l'absència, un mot que apareix repetidament al llarg del poemari però que tanmateix n'és potser biga i fonament, en el sentit de constituir-ne l'essència última i potser inevitable, als ulls del poeta: Em dol aquesta absència impura, / les intermitències discontínues / de l'ésser dintre l'ésser, segueix dient-nos Capilla, per a qui el buit i les ombres, l'enyor en definitiva, són els vertaders hostes d'aquesta llar d'alguna manera devastada, el record de la qual l'empeny a escriure uns versos que transiten serenament entre el dolor i la bellesa, però que en cap cas fan excessives concessions a la galeria.

N'és un avís la cita de Jaume Pérez Montaner, que trobam tot just al llindar de la porta d'aquest habitatge tan singular: No tenies a casa on caure mort, / ni gairebé tampoc on caure viu, versos que com podeu veure s'acosten bastant a la desesperació, al neguit inherent al fet de ser-hi i no a la vegada, com ens diu al poema titulat Absència. I, tanmateix, el poeta manifesta una set d'aigua / fonamental, primera, un desig d'estrenar un llit nou de trinca i de recuperar d'alguna manera les il·lusions servades, intactes / o la pell sublim, / la vida al capdavant. Però gairebé sempre, inexorablement, hi apareix el dol, la sal gruixuda i la llacor intacta / el silenci absurd / absolut, implacable. I és difícil desfer-se'n, d'aquest dol, ja que ocupa pràcticament totes les estances de la casa i esdevé indefectiblement aquest silenci enterc / que torna adés i ara, / que parla a tort i a dret, / sense dir res, / perquè res no pot dir / enllà de la paraula.

Però no tot és dol i desolació, a la casa. Tenc la sensació que Juli Capilla no és dels que llancen la tovallola a les primeres de canvi; els valencians i les valencianes, per regla general, són persones que saben sobreposar-se a l'adversitat -en tenim exemples dramàticament recents- i afrontar-la amb una animositat i alegria sovint inusitades, lluminosament mediterrànies. En són un bon exemple aquests versos, amb els quals don per finalitzada aquesta petita i potser agosarada presentació de qui per a mi és un magnífic poeta i amic, i de qui em congratula que sigui avui entre nosaltres, celebrant de bell nou la litúrgia dels mots i la poesia:

Després de la desfeta, la tendresa,
l'amor esplendorós contra la ràbia,
una llum d'eternitat que vincla l'odi
a mossegades orbes i precises,
el deriva en soca morta, tió estèril.

Moltes gràcies

(1) Presentació completa a la llibreria Lluna de Miquel Àngel Lladó Ribas de La casa buida de Juli Capilla.