Antoni Vidal Ferrando: «L’art enriqueix les perspectives»

Però per conèixer la cara més humana d’un escriptor és interessant sentir la veu d’aquells que l’han conegut de prop.

Blai Bonet deia d’ell «Llicenciat en història, té una barca, és professor, surt als calamars (...) és d’escambrí, de truc, (..) parla baixet, quan treu el geni torna blau fins a les arrels dels cabells». Per la seva banda, més recentment Miquel Àngel Vidal ha afirmat que Antoni Vidal Ferrando «és un d’aquests escriptors que no té enemics, és generós amb els col·legues i té una cuirassa de pudor que li impedeix exhibir vanitat, que s’alegra dels èxits dels altres».

S’ha dit sovint i amb raó que no cal confondre els escriptors amb la seva obra però en un món que avança cap a la distopia, s’agraeix i molt que, de tant en tant, ambdues premisses coincideixin.

-Hem començat parlant de Blai Bonet, com va ser que vàreu arribar a ser tan amics?

- Jo crec que, bàsicament, el que ens va unir era l’amor a la literatura i el fet que compartíem una visió semblant en relació al paper de l’escriptor en la societat. Tant en Blai com jo creiem en les possibilitats de les paraules, pensàvem que l’art va molt més enllà de les preceptives i de les acadèmies i també compartíem una visió crítica dels mals del país i dels mals del món.

- Quin aspecte de la poesia de Blai Bonet us va impactar o seduir més?

- Fonamentalment l’originalitat. Fins i tot allò que tu ja coneixies t’ho feia veure d’una manera nova. Ell ho deia: «l’art és fer-ho tot nou».

- Deia Blai Bonet que un escriptor ha de ser valent en el sentit que ha de contar allò que la gent no vol sentir. Sou conscient vós, d’haver estat valent en les vostres obres?

- El que volia dir amb l’expressió «ser valent» era que l’escriptor no s’ha de censurar a l’hora de denunciar els mals del món ni les seves febleses ni les injustícies i els abusos de poder. Jo he procurat fer-ho així, encara que mai no saps si ho aconsegueixes del tot. D’altra banda compartíem també la idea que aquesta no és l’única finalitat de la literatura. En Blai també deia que escrivint intentava fer brillar l’univers.

- Va ser un mestre per a vós, en Blai Bonet?

Jo, de mestres n’he tengut dos: en Bernat Vidal i Tomàs; i en Blai Bonet. De tots dos vaig aprendre coses diferents. D’en Vidal vaig aprendre la importància de ser autocrític i d’en Blai la idea que com a poeta, havies d’aspirar a ser el millor escriptor del món, havies d’aspirar a ser Joyce....

- Si no ho tenc mal entès us posàreu a escriure relativament tard....

- No és estrany que així sigui tenint en compte els ensenyaments dels meus dos mestres, havia de ser autocrític i havia de ser el millor. A més, durant la dècada dels 60 aparegueren tres obres d’una gran qualitat: Calaloscans de Bartomeu Fiol, Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Una bella història de Miquel Bauzà. En llegir-les vaig pensar que mai podria arribar a escriure com ells.

- I en aquestes circumstàncies, com va ser que us animàreu definitivament a escriure?

- Quan tenia 39 anys amb motiu «d’un amic invisible» em va tocar fer un regal a la dona d’un amic meu. Llavors se’m va ocórrer d’escriure-li un poema. I en tenir-lo llest vaig trobar que m’havia quedat molt bé. Així va ser com a partir d’aquell moment vaig decidir-me a escriure el primer poemari: El brell dels jorns

- Què podeu explicar del vostre procés creatiu?

- Escric molt a poc a poc. Em costa molt de temps trobar l’expressió correcta del que vull transmetre. En Blai sempre em deia «El darrer vers és el més important. Ha de ser tan bo que ha de fer ganes al lector de tornar a llegir el poema sencer, des del principi». També he de dir que hi ha moltes maneres de fer poesia. Moltes cuineres fan poesia i els pagesos amb aquells hortets, tan ben cuidats, tan preciosos també són poetes.

«La comunicació, a tots els nivells, la controlen els poderosos.»

- A l’extensa entrevista que us fa en Miquel Àngel Vidal a La mà de l’escriptor explicau que un dels motius pel qual l’interès dels alumnes ha decaigut és que ara mateix és possible viure envoltat de luxe sense tenir formació. És reversible aquesta situació?

- Quasi tot és reversible però no veig que anem per bon camí. Ara com ara, vivim en una societat molt consumista i totalment manipulada. La comunicació, a tots els nivells, la controlen els poderosos.

- Una altra reflexió que s’extreu de la lectura és: «Sense ser una bona persona és pràcticament impossible ser un bon mestre». Tan important és el component afectiu en la relació professor - alumne?

- Jo el trob fonamental, tot i que no vol dir que sigui fàcil. Però malament si els alumnes no estan convençuts que el que tu vols sobretot és el seu bé. Quan hi estan et perdonen fins i tot els teus defectes, que tots els professors en tenim a balquena.

- «El feixisme neix amb l’home d’ençà del moment que algú afirma: Tots els que no pensen com jo, són els meus enemics» afirmau. És possible ser un feixista d’esquerres?

- El que jo volia dir amb aquesta afirmació és que abans que aparegués el feixisme com a doctrina política i com a forma de govern i des que el món era món, hi ha hagut moltes persones amb una mentalitat semblant a la dels feixistes. Amb tot, això de l’esquerra feixista no m’ho he inventat jo, també n’he sentit parlar a vegades. Vendrien a ser els règims d’esquerres totalitaris.

- Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Guillem Frontera han afirmat que si escriuen és en gran part per denunciar una realitat que no els agrada. Vós heu dit que escriviu per entendre el món...

- Jo diria que són visions complementàries. Dia a dia anam acumulant idees, sentiments, necessitats, penes i alegries.... Quan escrius hi poses ordre, t’aclareixes i et coneixes millor a tu mateix i també el que t’envolta. Ara bé, moltes d’aquestes observacions neixen de la insatisfacció de veure que el món és infinitament millorable i de la necessitat de denunciar-ho. Per una altra banda, conscientment o inconscientment, escrivim per plaer. Perquè una de les grandeses de l’art és ser capaç de convertir tant les coses millors com les pitjors, en plaer estètic.

- Enguany l’editorial Moll acaba de reeditar la primera part de la trilogia del cicle d’Almandaia: Les llunes i els calàpets. Si escriure us ajuda a entendre el món, què vàreu arribar a entendre de la Mallorca que descriviu a 'Les llunes i els calàpets'?

- No vaig arribar a entendre gaire coses noves, però vaig millorar la visió de les que ja sabia, la vaig enriquir perquè les vaig veure des de la perspectiva de l’art. La realitat és polièdrica i nosaltres tenim tendència a contemplar-la des del mateix punt de vista. Però l’art enriqueix les perspectives, obre finestres.