Llorenç Capellà: «De vegades em demano si va ésser la dona la gran víctima del nacionalcatolicisme i em responc afirmativament»

Ha recollit nombrosos premis: el Víctor Català pel recull de contes 'Una cinta de dol al capell' (1985), el premi Illes d'Or per 'El pallasso espanyat' (1972), premi Ciutat de Palma per 'Jack Pistoles' (1981) i finalment el premi Born de teatre 2002 per 'Un bou ha mort Manolete'.

Altres obres són: 'Un dia de maig' (1972), 'Romanç' (1973), 'Ailòviu' (1984) i 'Ai, Joana Maria' (1987), '1920' (2000), 'Crònica de la mort ignorada' (2018) i 'El carro de Selene' (2014). Pel que fa a teatre, ha publicat 'Bolles de colors' (1983), 'El Pasdoble' (1985) i el conte 'No hi ha vent a la teulada i 1920'. Pel que fa a la poesia el 1998 va publicar 'Guitarres de dol'.

En aquesta entrevista parlarem de l’ofici d’escriure, el paper de la història en la literatura i les seves dues obres inicials: 'El pallasso espanyat' i 'Dies de maig'.

Quin és el motiu que t’impulsa a escriure: entretenir o denunciar?

Ni una cosa ni l’altra. Evidentment, en els articles hi és present la denúncia perquè una de les particularitats de l’articulista rau a observar l’entorn amb esperit crític. Referent a la novel·la procuro il·luminar mons que conviuen amb el nostre, el que diem real, i que aparentment són intangibles. Entro en aquests mons, això és tot. Respecte a la literatura d’entreteniment, suposo que entretenir fa part de tota història contada, des d’un romanç de cec a Shakespeare. Personalment, no crec en l’entreteniment com a objectiu primer.

Creus que la diferència entre aquests dos objectius és el que defineix la generació de narradors dels 70 i l’actual?

Certament als escriptors dels 70 se’ls relaciona amb la denúncia i, probablement, interioritzaven una actitud de rebel·lia davant el feixisme, del qual la dictadura franquista era un exponent, i els costums encotillats d’aleshores. Tanmateix, les propostes literàries de tota una generació van més enllà de l’estricta denúncia política o social. O així ho vull creure. Una de les primeres novel·les que vaig escriure, 'El pallasso espanyat', conta la història d’un soldat republicà pres, a la postguerra, en el penal d’Alcalá d’Henares. És una novel·la de denúncia...? I tant. Denuncia el feixisme amb tots els ets i uts com no podia ésser d’altra manera. Tanmateix, allò que em va motivar a escriure-la va ésser la voluntat de conèixer els plecs de l’ànima humana en la soledat de la cel·la, i l’esfondrament dels seus ideals de vida.

Et consideres un escriptor de la generació dels 70? Creus que hi havia un objectiu en comú?

Generacionalment, ho sóc. Vaig néixer el quaranta-sis i vaig publicar el primer llibre el setanta-u, de manera que no puc negar-ne la pertinença. Tanmateix, l’adscripció a aquesta denominació sols puc acceptar-la com a punt de partida. La majoria d’escriptors dels 70 tenim una biografia prou extensa i exigent com per a ésser considerats escriptors d’ara mateix. Objectiu comú...? Més que d’objectius comuns, potser ens hauríem de referir a trets compartits en les primeres novel·les. El canvi social entre la Mallorca preturística i la del turisme de masses, l’abandó del camp i dels oficis tradicionals, l’arribada de la mà d’obra peninsular, un cert relaxament dels costums, etcètera. Allò que és significatiu, d’aquesta generació, és que no hi va haver novel·listes d’una única novel·la. Gairebé tots convertiren el quefer literari en l’objectiu primer de la seva vida, encara que, per motius ben diferents, no poguessin guanyar-se el pa escrivint. Això sí: trencaren amb l’estereotip de l’escriptor de diumenge a la tarda.

Què has après del món literari (editors, lectors, crítics, altres escriptors)? Hi ha un món fosc en aquest entorn?

No he tingut un contacte assidu amb els grups o les persones que conformen l’estructura literària. Tampoc vull dir que n’hagi estat aliè, però la meva relació ha estat comparable al corrent altern, d’intensitat variable. Evidentment hi ha una part fosca en el món literari, en la mateixa mesura que hi és en altres professions. Tanmateix, observo amb intranquil·litat la ingerència creixent dels editors o dels assessors d’editorial en les novel·les que decideixen editar. Una escriptora francesa, que es disposava a publicar a Gallimard, em contava que des de l’editorial li havien aconsellat reescriure una grapada de situacions que modificaven el text substancialment. He sabut d’altres casos no tan radicals, però igualment lamentables, que s’han donat a casa nostra. Evidentment, l’editor té tot el dret del món a no publicar un original que no el satisfà. D’altra banda, té una participació capital en la gestació del llibre. Aleshores...? Vull dir simplement que escriptor i editor tenen, des de sempre, assignat el seu paper i, respectant-se, poden continuar assolint èxits ben fructífers en el camp de la col·laboració. En qualsevol cas, les ingerències en el text són una pràctica, sobretot, pròpia dels grans trusts editorials. No voldria que les editorials independents o familiars, les que donen suport a la millor literatura, es contagiessin. Seria un drama.

L’empresonament del teu pare durant la Guerra Civil ha condicionat el teu interès per la història contemporània d’aquest país?

Sí, el passat ens informa i ens condiciona. Mon pare va ingressar voluntàriament a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya i va participar en la defensa de Madrid com a oficial d’Artilleria. Després va venir la presó, en el penal d’Alcalá d’Henares, el retorn a Mallorca en règim de llibertat vigilada... Ara bé, la Guerra Civil no és un episodi aïllat en la història tràgica del país i de l’estat. El temps emocional de la Guerra Civil s’estira com un elàstic, enrere i endavant. A Mallorca mon pare s‘havia significat, en la denúncia del caciquisme, va viure els Fets d’Octubre a Barcelona... D’altra banda, record, de molt infant, ja en la postguerra, haver vist desembarcar en el port de Palma els murcians que venien a treballar en la construcció del passeig Marítim. Fugien d’una misèria aclaparadora. Eren la imatge d’una tristor infinita, els veig en blanc i negre... Llis i ras: allò que t’ha arribat per línia familiar i allò que tu mateix has vist, tot plegat genera compromís, solidaritat, sobretot si fa part de la història dels vençuts. Així neix el meu interès per la història contemporània amb el benentès que, aquesta història, és quelcom que palpita.

De quina manera aquest interès per la història ha determinat les trames de les teves novel·les?

Qualsevol escriptor aboca a les seves primeres novel·les el món que coneix o que, em major o menor mesura, l’ha colpit o interessat. Tant 'El pallasso espanyat' com 'Un dia de maig' són novel·les construïdes a partir d’un món que m’era molt proper. El pallasso espanyat recull les cartes que, des del penal d’Alcalá, un pres polític, un republicà, envia al seu germà que viu a Algaida. L’acció d’'Un dia de maig' passa en El Terreno, una barriada a la qual visc des d’infant i que, en els anys seixanta, conegué el turisme de masses, amb l’allau de nova població immigrada, que treballarà en el sector de serveis. Ambdues novel·les són un retrat en viu. Les que he escrit posteriorment van per camins força diferents.

Com fou el procés de creació d’'Un Dia de Maig'? Quina era la idea que volies transmetre?

La vaig escriure quan tenia vint o vint-i-un anys. M’adonava que el món on jo vivia estava en procés de canvi i sentia la necessitat de contar-ho des del meu punt de vista, forjat en el si d’una família d’esquerres, amarat del record d’un pare que havia perdut la guerra. Tanmateix, no em vaig proposar transmetre’n cap de concreta, d’idea. L’article o l’assaig sí que transmeten una idea concreta, plantegen una qüestió. La novel·la no. Penso, i no vull generalitzar, que els missatges concrets i únics l’empobreixen. En cap cas, la novel·la pot ésser un producte de súper, etiquetat amb l’explicació detallada de les calories, els greixos i altres ingredients que conté.

Els personatges d’'Un Dia de Maig' estan inspirats en persones que conegueres?

Tots ells fan part del món que jo contemplava en aquells moments i que probablement estimava i odiava a parts iguals. És cert que hi ha referències a fets reals, a persones de carn i os. Tanmateix, allò que és real és el clima bigarrat que es crea en El Terreno quan esdevé el referent del turisme de masses de l’Estat i, probablement, de tota la Mediterrània. En un col·lectiu d’allau com aquell, hi cap tot. Però a grapades. La cobdícia i la tendresa, l’explotació laboral i l’esperança de futur, l’atreviment, fins i tot una certa relaxació de les normes morals imposades pel nacionalcatolicisme que, en aquells anys, eren quelcom semblant a una cotilla de formigó.

Quines són les petjades del franquisme en 'Un dia de Maig'?

En acabar la Guerra Mundial, dels tres estats autoritaris de signe feixista d’Europa sols en va quedar un, l’espanyol. Tant l’Europa democràtica com els Estats Units el veien com un aliat incòmode, però útil i, per tant, necessari. De manera que l’Espanya de Franco va veure’s en la necessitat de maquillar el seu discurs clarament feixista amb tot allò de la democràcia orgànica, el baluard contra el comunisme, la defensa cristiana d’Occident i un caramull d’etcèteres, perquè els europeus poguessin acceptar-la sense patir nàusees. Tanmateix, els principis ideològics i la manera d’aplicar-los no es modificaran gens. Aquest doble joc de les més altes instàncies, va abocar la gent a canviar, potser de manera inconscient, el significat dels valors tradicionals. Una actitud hipòcrita era una actitud assenyada. La por de tot allò que suposava autoritat es confonia amb el respecte. T’insisteixo: els trets predominants d’aquella societat, la dels anys cinquanta i seixanta, eren la hipocresia i la por. Jo, en escriure Un dia de maig, no em vaig plantejar fer la denúncia d’uns fets concrets, perquè ho era tot, denunciable.

L’obra presenta una gran diversitat de personatges del barri del Terreno. La disparitat ideològica era una situació que responia a la realitat d’aquella època?

Ja ho crec. Trobaves en el mateix redol la francesa amb poca roba, l’anglès borratxo, el clergue integrista, el fatxa, el republicà... Tot plegat formava un collage força cridaner. Però mentre la plaça Gomila era una festa continuada, a la caserna de la Guàrdia Civil, que es trobava a tocar, s’interrogava de mala manera persones decents que havien estat acusades de reunió il·lícita o de conspirar contra la Dictadura. Ningú no en parlava gaire, de la guerra. Per als vençuts era part d’un passat irrecuperable i parlar-ne sols portava maldecaps. Calia viure el dia a dia i el present, encara que hi havia sous de misèria, era engrescador.

A la novel·la Catalina, l’esposa de Joan Petxina, representa el model de dona sotmesa i silenciada. Fins a quin punt va ser la dona la principal víctima del franquisme?

A vegades em demano si va ésser ell la gran víctima del nacionalcatolicisme i em responc afirmativament. Fins a la dècada dels seixanta la dona casada, mestressa de casa encara responia al perfil repressiu de les dones de la postguerra. A començaments dels setanta hi va haver un canvi important d’actitud. El franquisme era impermeable als canvis com ho demostren el procés de Burgos o les penes de mort de 1973 i 1975, però en aquells moments la situació política era com aquell vestit que ens estreny i adés adés se’n desfan les costures. I la dona en va rompre, de costures. Actualment, aquell model femení modelat a les sagristies i en els cursets de la Secció Femenina és, a tot estirar, residual.

Ets conegut com a novel·lista però has escrit teatre... t’agradaria veure alguna de les teves obres escenificada?

N’he publicat tres, d’obres de teatre, dues de les quals han estat representades. És un teatre críptic, el meu, d’expressió continguda. Vaig deixar d’escriure’n perquè el teatre d’autor, sobretot d’autor contemporani, està en desús. Així que...! M’agradaria veure-les escenificades, clar; però ho considero del tot inviable. Ni m’ho plantejo.

Tens qualque projecte literari en ment?

Tinc una novel·la avançada. Dic que la tinc avançada, com el mariner que de tant desitjar veure la costa acaba per inventar-se-la. Però no em queixo. T’he dit que escriure és viure. Visc. És una novel·la coral que l’acció transcorre bàsicament a Barcelona. El teló de fons, més que la ciutat, és el temps que passa i torna. La memòria és la mesura del temps.