Endinsar-se en la devoció per la festa de Sant Antoni de Manacor suposa trobar-se amb personatges com l’actor Toni Gomila. Des del dBalears conversam amb un defensor d’una celebració que cerca mantenir i transmetre els valors tradicionals, escoltam un seguidor d’una festa que convida a gaudir d’una llengua viva i única. Quan queda un dia per la sortida dels dimonis, aprofitam l’entrevista no només per recuperar les vivències previstes per aquests dies de foguerons i gloses. Amb l’actor manacorí parlam també de les perspectives de l’espectacle Acorar, del recent canvi de consistori a l’Ajuntament , de les novetats en la gestió d’IB3 i de les qualitats de la gent de Manacor.
Per què hauria d’anar a Manacor i no a Sa Pobla per celebrar Sant Antoni?
Si voleu anar a Sa Pobla estarem encantats, noltros estarem més amples (riu). Jo crec que Manacor conserva una de les coses que tal vegada a altres llocs, encara que jo no surt massa de Manacor per Sant Antoni, no es viu. Es tracta de les completes. El fet de reservar un espai de serenor dins tota la voràgine de la festa crec que és molt important. Jo intentaria gaudir de les completes però és vera que dins l’Església gran ja no hi cabem. Però just l’ambient que es viu al voltant de l’Església és prou significatiu. A més, com qui va a Oxford i cerca la universitat, a Manacor venir a Sant Antoni és trobar festa a cada cap de cantó. I no és una festa de mirar, es tracta de participar. Si un té ganes de participar, ha de venir als foguerons, cantar les cançons i juntar-se amb la gent. I de tant en tant pots anar una estona darrere els dimonis. Dit així no sona com una convidada, però, si un aconsegueix gaudir d’aquests actes, l’esperit de la festa se li amara segur.
Començam a notar aglomeracions?
Sí, la festa ha canviat moltíssim en els darrers 10 anys. Però jo crec que des del Patronat de Sant Antoni i l’Ajuntament s’ha sabut fer el traspàs cap a una festa massificada. I el poble també ho ha entès: ja sabem que el dissabte de Sant Antoni no importa fer fues perquè tanmateix no hi serem devora els dimonis, en canvi el dia de Sant Antoni és molt més relaxat i segur que els veus un moment o altre. Hem d’agafar aquesta massificació en positiu, això vol dir que hi ha molta més gent que li inspira una motivació seguir la figura de Sant Antoni. Dissabtes i diumenges per engatar-se n’hi ha cada setmana, per tant, si gaudim d’aquesta festa, és perquè té uns altres valors. Seria perfecte si aquests es transmeten a més gent, però també hi ha aspectes que s’han de gestionar: hem d’explicar que dins l’Església no hem d’estar drets damunt els bancs, que la festa no és anar gat sinó anar amarat d’esperit, ...., s’han d’explicar més les coses. I a Manacor s’està fent aquesta feina des dels darrers quinze anys. Els manacorins estan molt ben documentats en aquest aspecte.
Quin és el millor instant de Sant Antoni per Toni Gomila?
No hi ha un instant concret, sinó un instant esporàdic on notes aquell ambient festiu. És aquell moment donat on, sense que ningú digui res, quan un sonador posa l’arc damunt el violí, tothom ja sap quina cançó ha de cantar. El moment de cantar el goig és apassionant, són detalls que per jo tenen un significat molt gran. Veure un padrí vellíssim amb un renét joveníssim cantant la mateixa cançó és fantàstic, no m’inspira el mateix veurer-los cantar un himne de futbol. Aquest himne de poble amb aquesta llengua genuïna que condueix aquesta cançó m’emociona molt.
La recent moció de censura i el canvi de consistori a Manacor donarà per més d’una glosa?
Segur, perquè tant d’una banda com de l’altra hi ha hagut comportaments esperpèntics, i això sempre mos dóna molt de material.
I enmig de sant Antonis, dimonis, i foguerons, en aquest mes de gener ha arribat l’estrena del documental sobre Acorar, l’obra teatral de la qual en sou protagonista i que s’ha convertit en un fenomen arreu dels territoris de parla catalana.
Dia 8 de gener vàrem omplir l’auditori de Sa Màniga de Cala Millor per estrenar el documental i la veritat és que va ser tot un èxit. Primer vaig fer una funció d’Acorar molt sentida, ja que allà va ser el lloc on vàrem estrenar l’obra l’any 2011. Va ser també una funció que va servir com agraïment per la feina feta per Joan Martí, l’autor d’aquest documental. He de dir que jo no havia volgut veure el reportatge fins al dia de l’estrena, n’estava molt endarrer, i vaig comprovar que es tractava d’un document per la meva història personal, per deixar constància de tot el que ha passat aquests anys amb Acorar. I enguany continuarem fent funcions, per març anirem a Palma i posteriorment a la península. Per tant, estam vius, estam enmig i es tracta de seguir fent feina.
Coneixem també a Toni Gomila com un dels conductors del programa ‘Això és mel’ d’IB3. Que n’opina sobre el canvi de rumb que pren la televisió autonòmica amb l’arribada d’Andreu Manresa?
No conec massa com està la situació financera pel que fa a la posada en marxa de noves sèries, però jo estic esperançat. Toca anar bé tot plegat, n’Andreu Manresa és una persona que m’inspira absoluta confiança per la capacitat de feina i per l’experiència que té. És un dels periodistes més reconeguts que tenim aquí, per tant, és una persona ideal per a situar al capdavant de la cadena. I no només per la seva figura, crec que el moment polític volia això: polítics que estiguin en el Parlament però que en el Govern hi hagi gent que sàpiga fer la feina, i no només pel fet d’estar afiliat a un partit o altre. Aquest és el canvi de mentalitat que determinats partits han entès. Pel cas concret d’IB3 crec que serà molt positiu.
L’escriptor Sergi Pàmies parlava de Toni Gomila com un actor en el qual la condició de ser de Manacor preval per damunt de qualsevol altra cosa. A què es podria referir?
Aquesta cita de Sergi Pàmies em va servir per encetar el Pregó de les festes de Manacor de l’any 2012. I en ell reflexionava sobre quina havia de ser aquesta condició. Per jo, la condició de ser manacorí és xerrar amb la llengua dels manacorins. Aquesta llengua catalana que tenim, si la sabem apreciar, si sabem convidar a tota la gent nova que ve a viure a Manacor a xerrar com noltros, mos passarà el mateix que en Guillem d’Efak. Es conta que quan en Guillem era per Montuïri un cambrer li va demanar -qué quiere usted?, i ell va contestar –un cafè amb llet. I el cambrer va dir: - pensava que eres negre!. El fet de xerrar en català a Manacor amb l’accent manacorí i xerrar en català amb els altres farà que siguem manacorins, mos canviarà la fesomia. Si un ara té una fesomia, adoptant aquesta llengua, si li ajudam, agafarà fesomia de manacorí. I aquesta és la nostra condició: sabem convidar a la gent a ser com noltros.
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Ser com tu o com altres manacorins de be, tal volta si. Però per ser com algun ciutadà vostre, amb nom foraster i llinatge mallorquí o com els del seu seguici, mos estimam més ser llonguets o d´una altre lloc.. .
Vaje una collonade de titular. On heu apres periodisme voltros?