Cris Juanico: «Entre el professor del meu fill i qui maneja el Govern, només em refii de qui és amb ell cada dia»

Sou molt nadaler? Què vos ha atret de les Nadales per a dedicar-hi tot un treball sencer?

Si m'haguessin dit fa un temps que faria un disc de Nadales m'ho hauria pensat dues vegades abans de dir res. Tot començà fa aproximadament un any, quan preparàrem un recital de temes nadalencs, tots del nostre àmbit cultural, perquè era el què millor coneixíem i el més fàcil d'arranjar, per a dur-los al Festival de Nadales de Terrassa. El cert és que l'experiència va tenir una molt bona acollida i la gent ens demanava si teníem les cançons gravades en un disc. I pensàrem, perquè no fer un treball a partir del Nadal, però no des d'un punt de vista típic. El nostre objectiu era establir una mena de fil conductor a través del qual es pogués conèixer com es canta el Nadal a tot el món, però sempre mantenint un referent clar al qual poder retornar, que en aquest cas són els temes més nostrats.

Amb què toparan les persones que vos vegin a Maó i Petra?

Trobaran diferents versions de l'essència del Nadal, on es canta amb motiu d'una celebració que té un caràcter religiós evident, però que bàsicament té una gran repercussió a escala popular. Hi ha temes que tenen certes referències més aviat dogmàtiques o religioses, encara que n'hem defugit, i ens ha sortit un treball més antropològic que no teològic. Amb cada cançó hi ha una varietat important d'estils i referències, i algunes sorprenen precisament per aquesta distància. Així, en Cholito -nom d'un dels temes- és un fillet indígena que conta com celebren allà el Nadal, per exemple, mascant coca perquè estan a 4.000 metres d'alçada. I a més de les històries que es conten hi ha el caràcter purament musical, on amb l'ajuda de Luis Gonzàlez, Joan Solà i César Martínez hem donat una volta a cada peça original, fent-la més personal, més nostra.

No veis cares sorpreses en sentir el resultat de sonar nadales en clau de jazz?

Algú queda bocabadat, però és que el Nadal no és només un temps ple de llums perquè les grans superfícies venguin a les totes. Aquest aspecte comercial, que no deixa de ser un tòpic, sovint s'intenta fer empassar als fillets. Però els fillets són molt intel·ligents, avui dia tenen moltíssima informació i són molt exigents. Fugint d'aquesta visió, hem tractar de fer un disc amb aroma nadalenc però al nostre aire, amb un estil elegant amb el qual totes les edats puguin gaudir, reconèixer-se i trobar-se còmodes. És important, perquè en aquesta època hi ha cançons que les canta tothom; en això no hi ha estaments.

Vos heu envoltat molt bé per fer el disc. Què ens podeu dir de les col·laboracions d'altres artistes amb qui heu tengut l'oportunitat de treballar a Un Món de Nadales?

Hem tengut la sort de comptar amb una varietat important de col·laboracions, que ens han obert encara més la paleta de colors vocals del disc. Aquesta diversitat dóna amplitud al resultat, no volíem un treball acotat i ho hem aconseguit. Entre els que han col·laborat hi ha la mallorquina Marta Elka, Xumeu Joan, d'Aires Formenterencs, el bateria d'Els Pets, Joan Reig, grups corals, com el Cor Gospel de Sa Fàbrica de Músics i el Cor Jove de l'Orfeó Català, en Pau Alabajos, o una veu tan reconeguda com na Núria Feliu, entre d'altres.  

Ja fa molts d'anys que feis música. Com veis la situació actual de la indústria i com evolucionarà la cosa a curt termini?

Hi ha canvis imprevisibles que són inevitables. El tema de com arribar a la gent ha canviat radicalment en els últims anys. Abans tot funcionava a base de representants, promoció i difusió a les ràdios i concerts. Res més. Ara les xarxes socials han marcat una nova forma de fer, tot s'ha democratitzat, i jo personalment intent viure en aquest nou ambient. I pensar que quan fa anys amb 'Ja t'ho diré' deixàrem de tocar plegats, no teníem ni una pàgina web... Per altra banda, hi ha canvis que sí que es poden evitar, i tenen molt a veure amb els que manen. Crec que és per tots compartit que l'ànima necessita alimentar-se culturalment, i això just és el que ataca l'IVA al 21 per cent dels esdeveniments culturals. Quan la gent ho passa malament i a damunt els pujes els preus d'aquesta forma, l'efecte és que les sales queden buides. Està clar que la recaptació de les taquilles ha caigut, i molt. Si allò que cercaven era recaptar més, la seva mesura no ha servit de res.

En aquest context crític de què parlau, trobau que ha complit bé la cultura aquell rol contestatari que tradicionalment se li hi ha atribuït?

En el món cultural hi ha de tot, perquè és molt divers. Fa anys es vivia en una bona situació i tot estava més tranquil. Ara hi ha mancances molt importants, i davant això hi ha gent que encara avui aixeca la veu de forma ben directa. Jo sovint ho he fet; d'altres vegades per ventura ho he fet d'una forma més poètica, perquè es pot dir 'no' de moltes maneres. Però el món de la cultura es manifestà en el passat contra certes coses, i encara avui ho fa. Es féu el 2003 contra la guerra a l'Iraq, i avui encara es fa. Per exemple amb el suport als docents contra el TIL i la LOMQE, o contra la privatització de serveis que fins ara han estat públics i són bàsics per les persones.

Quina reflexió us inspira l'enorme embull que s'ha destapat a les aules de Balears enguany?

El problema, per jo, és que tot es projecta des del punt de vista d'un sord. Ara no és el temps del diàleg, el temps d'acordar era abans de proposar i dur a terme certes coses, que finalment veiem que no són justes. En la polèmica educativa sembla que podem aplicar la dita castellana de 'Piensa mal y acertarás'. L'educació està molt remoguda, però les famílies ja saben a on han d'estar. Jo tenc un fill de nou anys i, entre els uns i els altres, sé que de l'únic de qui em puc refiar és del seu professor, que està amb ell cada dia. Em refii més d'ell que de segons quines persones que avui estan a dalt i comanden, però que demà potser no hi seran, i hauran tornat a fer allò que feien abans de comandar. Aquestes coses s'haurien de fer amb molta més cura.

Ara una sobre un tema molt de 'moda'. Sou ciutadellenc, però per la vostra feina vos heu mogut molt i heu conegut gent d'indrets diversos. Què en pensau de les modalitats de llengua de cada illa que ara certs polítics volen promocionar?

És un tema molt delicat. El primer que em ve al cap és 'on és el límit'? Ens volen fer creure que el nostre propi estàndard ha trepitjat totes les particularitats de la llengua a cada illa. Però qui s'ha tret això de la màniga? Fa falta més serietat. Si hipotèticament volguéssim donar un major impuls a la parla de cada illa, què hem de fer amb la mobilitat dels professors que es passen cursos voltant pels centres, un any a una illa i el següent a una altra? Hem de mantenir els docents en un reciclatge constant perquè ensenyin tots els petits trets que diferencien l'idioma a cada poble o barri? I com se suposa que ho hem de fer a això? Hem de posar una garita a cada poble apuntant la procedència de qui arriba, segons com ralla?

O sigui, que el problema és la idea, i a més com dur-ho a la realitat...

Hi ha un problema molt clar de concepte, però també és molt dubtós com s'ho faran per dur-ho a la pràctica. Pens que aquests problemes no hi són al carrer. De fet, no conec a cap filòleg de "llengua balear". Què en coneixeu cap, vosaltres? Jo sempre he cantat en salat perquè és com rall, però si arribat el moment he d'escriure un article per a un diari, faré servir la meva llengua en el registre més adient per aquella situació. Sembla que parlar de modalitats insulars sona a una cosa polida, però és una forma beneita de no badar els ulls i veure la realitat. I perquè això mateix no passa amb el castellà? Perquè ningú fa voltes a les diferències de l'idioma a Andalusia, Colòmbia o Argentina? Que obrin els ulls i mirin, que els que rallam català no som tant especials.