A l'amic generós, al germà gran

Hi ha uns versos on Bartomeu Fiol evoca Rosselló-Pòrcel i la seva Auca com des de la murada, a prop de La Riba. I em sembla com a bé, que sigui precisament ell qui véngui a acompanyar Fiol ara que el poeta ha entrat a formar part d'aquesta manera definitiva de la comunió dels morts que havia esdevingut un dels motius obsessius de la seva poesia.

Perquè amb l'amic generós, amb el germà gran a la taula de la parenta pobra, de la germana rica, amb el poeta a qui he llegit i admirat durant més de trenta anys, mor, pendent en excessiva mesura de ser conegut i reconegut, un dels poetes més notables i singulars de la poesia catalana contemporània.

Fa un any ens escrivíem encara sobre Quòdlibet..., el llibre que tanca el darrer volum de l'obra poètica que per fortuna ha pogut tancar personalment. Un volum on ell mateix donava per tancada la seva producció amb un lliurament encara més negre, dur i descarnat de la negra, dura i descarnada poesia de Fiol.

Negra i lluminosa amb la potència d'un lleguatge ric, contundent, llunyà de l'empobriment que ens afecta; d'una sonoritat i un ritme esquerps, aspres i, sobretot, d'un rigor essencial. El de qui entén la poesia com una investigació, una recerca de fragments de veritat. I fa de la seva una mena de dramatúrgia, de joc de màscares i figures que entén com a isntruments per fer ressonar aquesta forma de pensament que és per a ell la poesia. Un pensament que batega d'una fosca i feridora emoció.

Una improvisació, tot plegat, d'urgència, ara que En Tomeu Fiol, el poeta de Caloscans, de Camp Rodó..., de Cavorques i els capells de ferro de Son Cabaspre, de les Verges i els Àngels, de les pregàries, de les càbales del call i d'Edom, com havia sabut i rumiat, se'n va amb la corrua de Caloscarros, després d'haver-nos anunciat la seva disposició a ser un mort molt agraït.

Hi ha aquell vers seu, sobre el silenci (ell sempre recordava la importància del silenci, la poètica i les altres): el seu casal té més estances que la nostra parla...