Bartomeu Fiol o la singularitat

El poeta Bartomeu Fiol aquests darrers mesos almenys havia tengut dues alegries grosses: l'aparició del volum Carants, el quart i darrer de tota la seva Obra poètica, amb un pròleg magnífic d'Antoni Nadal i de Roberto Mosquera, i la decisió presa per la Universitat de les Balears d'investir-lo, a l'inici del proper curs, Doctor Honoris Causa. La nostra darrera conversa precisament va tractar d'aquest assumpte. Em va dir que ja havia començat a perfilar algunes de les idees que inclouria en el seu discurs. Així mateix, es va manifestar agraït -sobretot amb el professor de filosofia Francesc Torres, el principal impulsor de la iniciativa- i molt il·lusionat. Malauradament ja no tendrem l'oportunitat de veure'l en l'acte solemne del paranimf universitari, abillat amb els vestits acadèmics i amb el birret de doctor, exercint amb tota la seva corpulència el paper de primer protagonista. La seva mort imprevista també haurà impedit que hagi pogut sembrar l'arbre de la seva tria als voltants de l'edifici de Son Lledó, amb la funció de vincular perennement el seu nom a la institució universitària.

Tanmateix, el conjunt de la seva obra publicada -una quinzena de títols- ja és més que suficient perquè mereixi un fragment ben confortable d'eternitat. Bartomeu Fiol ha estat un dels poetes més rellevants de la poesia feta a Mallorca els darrers cent vint-i-cinc anys, i igualment un dels més notables de tota la poesia catalana del darrer mig segle. El seu Calaloscans (1966) fou una de les grans aportacions de la dècada de 1960. I els quatre volums de l'obra poètica, publicats a la col·lecció Óssa Menor de l'editorial Proa, entre el 1999 i enguany mateix, són una manifestació de potència creativa que el situa sense discussions entre els millors.

A més, amb un valor afegit molt important: la singularitat de la seva veu poètica. De la mateixa manera que va diferenciar-se dels altres escriptors pels seus estudis i la seva professió -ciències polítics i direcció d'empreses hoteleres-, va escriure una poesia que té un ben escàs aire de família, tant en relació als seus coetanis mallorquins com a la tradició poètica catalana. Tot i així, és cert que en els seus versos podem trobar ressons de Blai Bonet i Pere Quart o de Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. També s'hi pot rastrejar la seva anglofília literària, sobretot els ecos d'Eliot i de Pound. Al seu llibre La comunió dels sants o els morts ho callam tot (1997), hi podem llegir l'anotació següent: "Un escriptor que no es faci la seva pròpia llengua, si va a dir ver, és ben poca cosa". Certament, la seva coherència amb aquest principi va ser absoluta: tota la seva obra és un projecte de construcció d'una veu pròpia.

I en parlar d'una veu pròpia ens estam referint a una concepció de la poesia -una eina de coneixement-, una subordinació de les formes als interessos de la transmissió dels conceptes, un discurs de sintagmes abruptes i de sonoritats estridents, defugint sempre tota mena de melodies tranquil·litzadores, un lèxic molt divers i molt ocult, en la mesura que no és gaire freqüent en els usos comunicatius habituals, el recurs a l'ús de diferents llengües en un exercici de poliglotisme que ens remet a les avantguardes d'entreguerres.

Amb la seva veu singular va anar construint el mite de Cavorques -la Mallorca real que és el resultat final d'un procés profund, difícilment reversible segons la seva percepció, d'anorreament moral i físic- i va anar descabdellant un ventall amplíssim de temàtiques que, en el fons, remeten a les grans reflexions vacil·lants que poden caracteritzar a un escriptor europeu contemporani d'envergadura.