En la seva mort

En Damià Pons m'acaba de donar la notícia de la mort de n'Alexandre Ballester. Com sol passar sempre, ara em sap greu no haver-lo anat a veure més sovint. N'Alexandre ha estat un fenomen teatral i humà, d'aquí li ve el malnom pobler. Com a autor, podríem dir que ha estat el més ben dotat de tots els qui a la nostra terra s'han dedicat a la dèria d'escriure teatre; la seva intuïció teatral és irrepetible, moltes anècdotes ho confirmen, i el seu món ficcional és un retrat entre dolç i irònic de la postguerra i dels primers anys de després de la mort del dictador. N'Alexandre pertany a la generació d'autors que des de la segona meitat dels seixanta, amb les seves obres, donaven sentit a la paraula poble, escrivien perquè estimaven la seva gent i volien una vida amb més llibertat. Llibertat per al poble, i també per a les persones.

El temps, però, li va anar passant per damunt, com ho ve fent amb tothom des de sempre, i ha hagut de veure com aquell poble d'Albopàs, que som tots, un cop mort Adalgot, s'ha dedicat a viure la llibertat sense memòria dels homes i dones que havien treballat per aconseguir-la. A n'Alexandre li costava prendre el pols teatral a aquest nou món postadalgotià on la frivolitat, l'individualisme, la manca d'identitat i de projecte comú han tret tot significat transcendent a la paraula poble, però ens ha deixat una obra de les més sòlides i coherents del teatre català del segle XX. Com a persona, també el trobaré a faltar, recordaré la seva generositat i les seves ganes de viure. Viure, l'obra de teatre que va passar més gust d'escriure. Una abraçada, Alexandre.