“Les grans productores saben que la Llei del cine funcionaria”

Fènix 11-23 és el darrer projecte de l'actor, director i president de l'Acadèmia Catalana de Cinema, Joel Joan (Barcelona 1970). Aquest film es basa en la història real d'Èric Bertran que, a només 14 anys, fou acusat de terrorista informàtic per haver enviat correus electrònics amb la idea de demanar a uns supermercats que l'etiquetatge fos en català. És un fet prou simptomàtic per no donar-lo a conèixer a la pantalla.

Heu recorregut al micromecenatge en aquest nou projecte. És una via de futur per al sector audiovisual?
No per a totes les propostes. Han de ser projectes molt determinats, especials. En el nostre cas, hem optat pel micromecenatge perquè aquesta és una pel·lícula de denúncia molt valenta, que posa el dit a la ferida: que respectin la teva llengua i no t'acusin de terrorista pel fet de defensar-la. És tan dur i necessari, que pensam que hi ha gent que es pot sentir motivada a col·laborar perquè el projecte tiri endavant aportant-hi diners. De fet, ja hem aconseguit 10.000 euros (el termini per a les aportacions acaba el 30 de juny). Tanmateix, no crec que el micromecenatge pugui funcionar amb qualsevol pel·lícula.

Films com Fènix 11-23 són ara més necessaris que mai?
Absolutament. La realitat és molt dura per a un poble que intenta sobreviure de manera pacífica i respectant els altres. Veure que hi ha gent del propi poble que vol l'autodestrucció és una cosa que m'entristeix profundament. Tres-cents anys de colonialisme, d'agressions constants, de violència i genocidi no reconeguts sense que ningú no n'hagi demanat perdó tenen un preu. Nosaltres som una generació a qui no tocaria viure aquesta pena, però no tenim més alternativa que fer els deures que no s'han pogut fer fins ara.

Malgrat qualsevol circumstància, el cinema català i en català està en un moment magnífic...
Ha estat un any espectacular, amb produccions molt bones. La política cinematogràfica al Principat s'ha centrat a col·laborar en menys produccions, però de més qualitat i compromís. Això ha ajudat els films. No ha estat només Pa negre, sinó altres com La mosquitera i Herois. La indústria i el sector han demostrat vitalitat i talent.

Què té Barcelona com a centre de producció audiovisual davant Madrid?
No és que plantem cara a Madrid. El cinema l'inventàrem a Barcelona. Fructuós Gelabert és qui ho portà el 1900. Els primers estudis són a Barcelona, no a Madrid. Passa, però, que Madrid ha tingut els favors d'un Estat que li ha posat tot molt fàcil. Jo no crec que el creixement sigui contra Madrid. Creixem com a cultura i com a ciutadans. Entrar en una dinàmica de confrontació no aporta res.

El president de l'Acadèmia Espanyola, Enrique González Macho, es manifestà en contra de la Llei del cinema en català. Com defensaríeu aquesta llei per a qui no l'entén?
No és González Macho qui l'ha d'entendre i hi ha de creure, sinó els nostres ciutadans. A més, es tracta d'una llei que encara s'ha de reglamentar. La suposada imposició que el 50% del cinema que es projecta al Principat sigui en llengua catalana, doblat o subtitulat, pot quedar en paper banyat, perquè el Govern vol arribar a acords amb les grans productores, que no volen crear un precedent com aquest a l'Estat. Saben que funcionaria i provocaria que s'hagués de fer igual amb l'euskera i el gallec. Crec que la Llei del cinema passarà a la història, encara que espero que se'n salvi alguna part, com la xarxa de cinemes concertats. Això és molt interessant i es tracta que als multicines hi hagi una sala on la Generalitat posi uns diners per assegurar una quota de butaques per als films europeus subtitulats, sigui en la llengua que sigui, però amb l'accent posat en el cinema català. D'aquesta manera, les pel·lícules catalanes podrien tenir una vida i crear públic.

Un altre front per al cinema és internet. Quina actitud teniu com a president de l'Acadèmia del Cinema Català?
Estam en un moment de transició. No hem de veure la xarxa com un enemic, sinó com una oportunitat d'arribar a molta més gent. El distribuïdor pot arribar a molts més llocs que no pas des de les sales. I el consumidor té l'entrada més barata, perquè el mercat es multiplica. D'alguna manera, la llei Sinde intenta aturar els qui utilitzen la xarxa amb ànim de lucre robant directament als creadors. Això és un delicte i s'ha de perseguir, però no s'ha de castigar el consumidor últim. El repte encara és a l'altre costat: hem de crear les condicions perquè costi molt menys veure una pel·lícula a la xarxa que als cinemes.