“El meu personatge és petit i molt intens”

De vegades pareix que l'experiència i la il·lusió són valors indirectament proporcional dins un mateix individu: com més experiència, menys il·lusió. Per sort, els tòpics només es compleixen segons les conveniències i queden persones com Vicky Peña, molt experimentades i amb una gran càrrega d'il·lusió. Amb un currículum envejable, que inclou tres premis Max i el premi Nacional de teatre 2009, l'actriu catalana aporta aquests dies el seu entusiasme al rodatge d'El perfecto desconocido, en el qual interpreta el paper de Francina, sota les ordres de Toni Bestard.

Què us decidí a acceptar un paper en aquesta pel·lícula?
La veritat és que em deix dur molt per cops de cor, pel fet de trobar projectes que desperten la meva simpatia i la meva afinitat. Fa gairebé tres anys, Toni em va trucar i em va parlar d'aquest projecte. Quan en vaig llegir el guió, em va agradar i interessar molt. El meu personatge és molt petit, però si la meva actuació pot aportar res a aquesta pel·lícula, em ve molt de gust. El projecte s'anà endarrerint per diferents qüestions, però Toni pareix una persona batalladora i perseverant. Ell és un director que desperta les meves simpaties i m'agrada com va per la vida. El guió em captivà moltíssim i, quan trobes un text amb una sèrie de factors que t'interessen, és molt agradable poder participar en el projecte. La llàstima és que, a causa de l'enderrariment, m'ha agafat en un mal moment de calendari, perquè som de gira amb Un tranvía llamado deseo i només he pogut fer aquesta petita col·laboració.

Com resulta el treball?
Fa poc temps que hi som, perquè dilluns va ser el meu primer dia de rodatge. Malgrat que el meu personatge és petit, és molt intens i molt bonic. Pel que n'he vist, el rodatge és absolutament plàcid i controlat. Toni és una persona que va directa al que vol, sense complicacions i amb senzillesa, però amb eficàcia. Vaig trobar que el rodatge era molt agradable i molt tranquil. Hi vaig estar molt a gust.

Què pot aportar a les sales de cinema una pel·lícula com El perfecto desconocido?
Aquesta no és una pel·lícula intel·lectualment complicada, però deixa treballar l'espectador perquè pugui lligar una sèrie de fils. Aquesta va ser una de les coses que més m'agradaren. Em plau pensar que hi pot haver altres maneres de narrar més enllà del cinema nord-americà. No es bo que hi hagi uniformitat narrativa. És molt més interessant que es deixi treballar l'espectador. Aquest film és així. Té una sèrie de capes per les quals un pot anar circulant per extreure'n les seves conclusions.

Quins projectes teniu en marxa?
Estic immersa en la gira d'Un tranvía llamado deseo. Si tot va bé, això es perllongarà fins al desembre de l'any que ve, encara que no se sap mai en aquest temps tan incert. Quan acabi aquesta obra, tenc l'esperança de poder dur endavant un petit projecte que consisteix a reprendre tres monòlegs que ja he fet en teatre. M'agradaria celebrar-me, perquè fa 35 anys que em dedic a l'escena. Són tres peces que m'han tocat molt: el monòleg de Homebody/Kabul, de Tony Kushner; Els dies feliços, de Samuel Beckett, i La balada de Calamity Jane.