Si hagués de descriure el meu país en una sola frase, probablement diria que Zimbabue és un lloc càlid, bell i meravellós, però que els seus ciutadans hi viuen en un estat de por permanent. El president dels darrers trenta anys, Robert Mugabe, hi ha prosperat, entre d'altres manipulacions, mitjançant la restricció de la llibertat d'expressió. La violència, la corrupció, la pobresa i la censura són alguns dels mecanismes de control que s'han aplicat a la població per garantir el poder.
En aquest context, els periodistes i els escriptors no poden exercir la seva feina lliurement i poden ser empresonats, amenaçats i, fins i tot, assaltats, mentre treballen. De fet, a Zimbabue cada vegada hi ha més persones detingudes o multades per haver expressat d'alguna manera el seu desacord amb l'abús de poder. Així, es considera un crim criticar el president Robert Mugabe. Per exemple, és un veritable acte subversiu dir que Mugabe, el cap d'Estat més vell del món, és un home gran amb arrugues. Tot i que té 86 anys, és un crim dir que és vell. Fa poc, un jove de 23 anys va ser condemnat a un any de presó amb treballs forçats per "haver ofès" Mugabe dient-li vell.
Aquesta condemna va ser reduïda poc després a dos mesos de presó, a condició que no tornàs a qualificar el president de "vell" els cinc anys següents. Per desgràcia, aquest arrest no és un fet aïllat i moltes persones del país s'enfronten a càrrecs similars. Com que el partit de Mugabe ha perdut popularitat, a Zimbabue la llibertat d'expressió cada vegada es restringeix més. El president no pot ser insultat o criticat sota cap concepte, encara que ell tengui dret a insultar i criticar qui vulgui. De fet, Mugabe es comporta exactament com el desaparegut president de Malawi, Kamuzu Banda, que mantenia un estat policial en el qual tots els que s'hi oposaven eren assassinats, torturats, empresonats o deportats.
El resultat de tot plegat és que aquest control estricte de la llibertat d'expressió també s'exerceix damunt els artistes. Una obra artística ha de passar la censura abans de ser publicada o exhibida. Per exemple, abans de permetre una exposició l'única cosa que es demana és si s'ajusta als patrons de "la història de la pàtria", en lloc de considerar-ne els valors artístics intrínsecs. I d'aquesta manera ja em direu com es pot prendre seriosament l'art al país. Quan un artista viu assetjat per la por de crear, la imaginació es transforma en silenci i decadència. La negació de la llibertat d'expressió és una autèntica burla per a qualsevol periodista, novel·lista, poeta, dramaturg, assagista o historiador. Amb tot, no vull dir que aquesta llibertat s'hagi de concedir de manera incondicional donant suport a expressions com l'odi, la violència i la discriminació per motius de raça, ètnia, gènere i religió.
Em sembla important remarcar que si l'obra i la llibertat d'un sol escriptor del país estan en perill, la llibertat de tots els lectors a l'Àfrica està en perill. I em preocupa molt que darrerament es promulguin, de manera creixent, nombroses lleis per controlar la feina dels periodistes i dels escriptors, ja que alguns d'aquests professionals s'han vist obligats a abandonar casa seva -una terra on malauradament regna la por, la censura, la violència, l'empresonament i un nombre incomptable d'amenaces. Molts estats africans han comès, amagats rere la protecció de la censura, els abusos més terribles dels drets humans, tot imposant una forta tirania als seus súbdits per por de la crítica pública. Per això estic absolutament en contra del control de la llibertat d'expressió. En aquestes circumstàncies d'opressió em sembla del tot lícit desafiar els governs amb totes les eines democràtiques que tinguem a l'abast, perquè cap govern no hauria de tenir el dret d'ocultar els seus fracassos a l'opinió pública.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.