Dues grans dones ens han deixat aquests dies: na Bel Cerdà i na Catalina Valls Aguiló de Son Severa. Dones molt diferents, pertanyents a generacions molt distintes però amb molts de factors en comú: la seva gran capacitat de treball, el seu gran entusiasme per la vida i sobretot el seu gran amor a la terra. Amb la mort de Catalina desapareix una vegada més un bocí de la meva infància i del nostre món perdut del carrer dels Bastaixos. Nosaltres sempre la vàrem conèixer com na Catalina des ous.
La seva família tenia un negoci de venda d'ous al barri. El magatzem i l'habitatge al carrer que va de Jaume II a la plaça del Rastrillo, davant per davant de can Joan es Torné i al costat d'una botiga, actualment de brodats, on dúiem a agafar els punts escapats de les calces de niló. La botigueta la tenien al carrer dels Bastaixos, devora la desapareguda botiga de robes de Can Matons. Una petita parada dins una entrada, convertida després en un estanc i posteriorment en una botiga de bijuteria, si no ho record malament.
La botigueta era petita, però destacava un gran rètol en lletres verdes damunt un fons groc i que resava "Casa Maria de los Huevos" en honor de sa mare, la propietària del negoci. Aquest enunciat era motiu de moltes rialles i comentaris, sobretot per part dels soldats peninsulars. Nosaltres de petits no dúiem segones intencions i no trobàvem cap motiu de befa en el fet d'anunciar el producte que venien a la parada. De grans vàrem lligar caps.
Na Catalina era una dona agradosa, tendra i romàntica, molt sentimental. Sempre tenia una rialla i una paraula amable per nosaltres els infants. Més que una veïnada era una gran amiga de la meva família, sobretot de mon pare. L'anomenava Ignasiet. Eren amics de tota la vida. Quantes vegades ella va recolzar la seva mà damunt l'espatlla de mon pare fent-li confidències en veu baixa i tremolosa o ballant plegats als acords de les melodies permeses a l'època. Precisament la darrera vegada que la vaig veure va ésser, fa un parell d'anys, al funeral de mon pare. Feia molt de temps que no la veia i vaig poder comprovar que la vida no l'havia canviada gens ni mica. Continuava sent tan dolça i amable com la recordava.
Del seu vessant com a actriu, poetessa i novel·lista, tots els que l'hem vista actuar o llegit sabem dels seus mèrits i no em repetiré lloant-los. M'estimat més recordar la seva part humana , que és la que tenc més viva dins el cor. Descansau en pau, Bel i Catalina, i que la vostra gran tasca no es perdi i serveixi d'exemple per tots els qui encara estimam la nostra terra.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
A Sor Tomaseta: Això de "teure la mula a pixar", crec recordar que Don Querques ho va dir fent referència a un sopar de "gonelles" on havien penjat un cartell al local (Bar Güell) que deia: "SI BOUS, NO CONDUEIXIS" i que un diari, anant de berbes, va traduïr "SI BUEYES, NO CONDUZCAS". Posaria messions que va escriure això a aquesta nota i no a la de les comedies en mallorquí. Venia a que després del sopar, els gonelles cantaren, ja ben "contentets": - "Volem pa amb oooli!..." I quan sortiren del local, un va dir allò de treure "el mul a pixar", o "deixau pixar el mul". Faci memòria mem...
A Un amic de Don Querques EFECTIVAMENT, MOLTS DES PARÀFRAS QUE DIUS SÓN CERTS COM, que a moltes "comedies en mallorquí †hi treien quasi sempre un tartamud, un altre amb pinta de bàmbol amb uns calçons que li arribaven només fins part damunt el turmell, i una mena de missatge " o “al qual la madona, amb un xerrar postissot i com a cridant a premudes i - Tomeu! Que ja has fermat sa somera? i el públic s'esclatava de riereâ€. PERÒ LO DE “treu sa mula a pixarâ€, QUE HE DIT TAMBÉ HO VA DIR. SI NO RECORDES ÉS ES TEU PROBLEMA NO ES MEU.
Conxa, un molt bon record per a na Catalina Valls. Ara escriuré a peu d'article del diari Balers on hi ha el seu retrat, que a la plana de OPINIÓ poden llegir la teva formosa i sincera necrològica. Record que un tal Don Querques, va escriure una vegada que a moltes "comedies en mallorquí" hi treien quasi sempre un tartamud, un altre amb pinta de bàmbol amb uns calçons que li arribaven només fins part damunt el turmell, i una mena de missatge "Pep Gonella", al qual la madona, amb un xerrar postissot i com a cridant a premudes, posant les mans recoltzades als malucs, li deia: - Tomeu! Que ja has fermat sa somera? i el públic s'esclatava de riure. Be, ni havia com un servidor i con Don Querques que sentiem alipori. Per cert, aquest Don Querques mai va dir res de "treure a pixar la mula".
Estimada Conxa, en primer lloc gràcies, per haverme escoltat perquè fessis aquest emotiu article,i enhorabona. Tot i això, crec que estaràs d'acord amb jo, que a molts pocs mallorquins els importa si se'ns ha anat una de ses millors artistes des teatre mallorquí, encare emb record quan Don QUERQUES menyspreava es teatre mallorquí qualificantlo de teatre de fer riure, tot un profesor fent befa d'ell diguent, que lo únic que sabien fer es dir, “ treu sa mula a pixar†i coses per l'estil, dic això perquè com podràs comprovar, cap des satèl lits que es passegen per aquí, durant tot es dia, ni tan sols s'ha dignat a escriure't un sol comentari. En canvi, si hagués estat una artista catalana, tot haguessin estat reverències i lloances cap a ella. És una pena, veure tota aquesta hipocresia, que sa majoría des qui es califican a ells maitexos de cults, renegan de tot lo nostro.