Un concert amb marcat accent italià

Si Andrea Bocelli no fos italià, el concert del dissabte probablement hagués estat diferent. No de bades, l'Estat transalpí ha donat grans mestres de la música clàssica i, també, de la no clàssica. Per això el repertori estava farcit de fragments d'òpera de compositors compatriotes del protagonista i de la bella cançó popular napolitana. A més, va fer l'ullet a tonades hispàniques, com ara El concierto de Aranjuez, Granada o Bésame mucho.
En tot moment, el públic fou agraït amb les melodies que tenim més apreses i de seguida foren rebudes amb ovacions de benvinguda.

Sens dubte, el tenor toscà gaudí de bona companyia. A part de l'audiència, és clar, les dues formacions balears deixaren el llistó prou alt per... Repetir-ho en un futur, potser? Tant l'Orquestra Simfònica Ciutat de Palma com la Coral de la Universitat de les Illes Balears foren digníssims acompanyants de Bocelli. Representaren el rerefons en suspensió, l'atmosfera musical que arrodoneix la qualitat d'un concert. En les peces operístiques la coral de la UIB acomplí amb escreix el rol d'enaltir l'escena. L'OSB, per la seva banda, sabé donar la finezza que cal a cada un dels grups instrumentals i al conjunt de l'orquestra.

És veritat que la direcció, a càrrec de Marcello Rota, va facilitar aquestes tasques. En tot moment s'endevinava la compenetració amb Bocelli i l'habilitat per posar aquest exèrcit de músics a l'abast del cantant. A més, el tenor italià tenia tres acompanyants més: Saoia Hernández, Heather Headley i Div4s. La soprano madrilenya Saoia Hernández es mantingué en tot moment en el bell canto per acomplir el rol de bon contrapunt. Qui es va fer esperar fou l'afroamericana Heather Headley. Sortí a l'escenari gairebé al final i s'encarregà de posar-hi la nota dellà de l'Atlàntic, fent gala de la seva formació jazzística. Tanmateix, enmig de tanta veu aguda, el seu timbre perdé sonoritat. En qualsevol cas, els duets són sempre els encarregats de robar-nos el cor. No sempre tenim l'oportunitat de veure grans figures cantant amb compenetració i, en viu, encara menys.

Quant a Div4s, s'ha de considerar una formació als seus inicis. Sense posar en dubte la qualitat vocal del quartet de sopranos, pesa com una llosa la sospita de tractar-se d'un simple producte de màrqueting. Neixen com un spin-off de l'indubtable èxit comercial d'Il Divo. Fan una carrera massa a l'ombra de Bocelli, totes quatre tenen pràcticament un físic calcat i el look que exhibeixen en escena frega el kitsch. Pel que fa al personatge protagonista de la vetlada, dugué un vestit jaqueta blanc, sense oblidar el guardapits. Gràcies a la seva actitud i als seus gestos, Andrea Bocelli mantingué, en tot moment, el posat refinat i cosmopolita dels cantants d'òpera. El tenor cec féu gala d'una veu única capaç de desplegar gran quantitat d'harmònics de serena bellesa.

Les pantalles, com ocorre en aquests tipus d'esdeveniments musicals, hi jugaren un paper primordial. Les dues laterals ens deixaven apreciar el detall dels intèrprets en acció. Era una manera de tafanejar mitjançant l'alta definició. La del fons jugava, a estones, un paper de narrador. Es projectaven imatges de l'òpera que s'interpretava o, en les adaptacions de les cançons populars, reproduïen l'Itàlia neorealista o la corrida presenciada per Ava Gardner. Realització va fer un bon treball, l'únic emperò és que tal vegada s'excedí a l'hora de reproduir tòpics.

Els sibarites sempre poden recriminar a Bocelli que hagi baixat a l'arena per mesclar-hi música clàssica amb pop i altres gèneres. Tanmateix, la música, encara que lírica, no és només patrimoni d'un Liceu, un Convent Garden o un Teatre Principal. Malgrat que en un estadi se sacrifiqui una porció de nitidesa i precisió del so -el de Son Moix passà sobradament la prova-, no ens vam poder estar de gaudir d'un gran concert que combinà els avantatges de les mèdia, de la magnitud de l'espai i de la tecnologia musical, amb obres mestres escrites sobre pentagrama, adaptacions per a orquestra de cançons populars i veus i músics excepcionals. Perquè, tant si ens agrada com si no, vivim immersos en una cultura de masses. Amb tot, fou una primera part de 105 minuts que la segona meitat, amb un Elton John & his Band més avesats a aquests indrets, no pogueren superar.