TW
0

José Saramago aspirava a construir un món millor. L'escriptor portuguès ens deixa grans novel·les en el record, obres singulars i fascinadores. Hi ha molta dimensió humana en la seva literatura, ¿qui pot dubtar-ho? ¿Qui pot dubtar que era més un moralista que un artista? Tots els noms, Memorial del convent, L'any de la mort de Ricardo Reis; tots aquests llibres són, d'una manera més o menys indiscutible, obres mestres. Les seves novel·les sempre tracten del mateix: són històries d'amor inscrites dins un quatre on les relacions de poder juguen un paper preeminent, dividint els amants i dificultant l'accés a la plenitud.

Saramago era molt conscient que vivim en un món miserable; d'aquí la seva contínua militància política, la seva omnipresència en els mitjans de comunicació. Tanmateix, les bones intencions no han estat mai suficients. I tampoc no basta ser un gran escriptor (o haver escrit unes quantes grans novel·les) per a tenir la clarividència suficient per adonar-se de les millors solucions, per encertar a l'hora d'apostar pels remeis que poden fer d'aquest món alguna cosa menys horrorosa. Saramago era comunista; Saramago era amic d'un dictador comunista directament implicat en assassinats i en el càstig a la dissidència.

Saramago abraçava la dictadura castrista simplement perquè era de la seva corda, sense voler veure que en aquell país hi ha molta més misèria i esclavatge civil que en els països d'aquest Occident que ell considerava bàrbar i enfonsat en el conformisme. Saramago combregava amb tots els tòpics intel·lectuals de l'esquerra més tronada i més criminal, més mesopotàmica i desinformada; i tot en nom dels bons sentiments i de la comunió moral amb els desarrapats d'aquest món tan trist. Des que va rebre el premi Nobel (Antonio Lobo-Antunes, l'altre gran portuguès, tenia i té moltíssims més mèrits) que les seves novel·les van fer-se més banals i toves. Un gran escriptor, unes quantes novel·les extraordinàries; The New York Times diu d'ell que lluïa idees 'absolutes'.