De Morna al puig de l'Àguila

L'excursió comença al camí del forn del Saig, situat a la carretera local que uneix Sant Carles amb la de Sant Joan de Labritja. Després de deixar a l'esquerra el Racó de Morna, el camí avança entre camps abancalats en els quals sobreïxen bàsicament el garrover i l'ametller. A poc a poc s'acosten les muntanyes i l'única gorja per on ens enfilarem, al fons de la qual hi ha el coll del forn del Saig.

Després de deixar de banda Can Sastre i Ca na Vic -entre les quals trobam el primer forn de calç dels tres que hi ha al llarg de la ruta-, el camí penetra en la coma, estreta i de forts costers. Vora un gegant pi s'alça la segona olla de calç, conservada de manera més que acceptable ateses les dècades que ja fa que no s'hi cou. El camí remunta dos importants pendissos i es planta en un coll d'on arrenquen dos camins. Continuam pel de l'esquerra, cap a l'interior de la vall.

El marge dret del torrentó alberga un seguit de finquetes, algunes amb el casament ben genuí: Can Pujol, Can Blanc, Can Martí, etc. Façanes encalades, portellons de fusta, llindes de savina, carreres amatrassades... Les feixes ben ordenades de l'interior del torrentó parlen de segles de conró anònim. Més endavant, se succeeixen altres petites propietats, també amb una llunyana història: Can Toni la Font, Can Talaiola, Can Rota Vella, Can Botigues... Deixam a l'esquerra un camí senyalitzat -recorregut a la ressenya del forn del Saig- i arribam a una decisiva cruïlla de camins. Des d'aquí Can Xumeu d'en Jaume la Font sembla una postal antiga, un petit reducte al qual la globalització no ha gosat atracar-se.

De totes les opcions, la ruta principal pren pel camí dret. Ara bé, aquí podem oferir una alternativa que l'acurça sensiblement. Cap a la dreta el camí du al torrent, dins el qual neix un camí que ens deixarà just a sota de Can Fornet, molt a prop de la ruta que ascendeix fins al puig de l'Àguila. Per aquí, per tant, no passam per Sant Vicent de la Cala.

Tanmateix, recomanam la variant llarga. Avançam tot dret i al cap de poc haurem de posar-hi atenció ja que, després de passar vora una casa, a la dreta, parteix un camí de carro una mica esvaït però encara coneixedor: es tracta del camí de Missa, via que empraven els habitants d'aquestes muntanyes per baixar a la parroquial de Sant Vicent de la Cala. Al cap de poc, el camí entra en el pinar on surt a la llum un magnífic i envellit empedrat. Més avall, voreja una casa -actualment en ruïnes- i passa a l'altra banda de la carretera. Aquest darrer tram acaba ben davant l'església de Sant Vicent. Abans haurem deixat l'antiga escola rural de Sant Vicent a un costat, convertida en centre d'aprenentatge i espai esportiu. Aquest sembla el lloc adient per recordar la tradicional glosada que diu: "Vaig anar a sa Cala / en sos primers de s'any nou; / vaig baixar sense cap sou, / poca llet i bona cara".

L'església és bellament austera, com la majoria de temples pitiüsos. A l'esquerra, sota una porxada amb dos arcs, s'ubiquen les dependències parroquials. El retaule principal, construït a Itàlia, alberga la figura del sant titular, el famós taumaturg valencià sant Vicent Ferrer. En mirar-lo sembla sentir-se retronar l'apocalíptic Timete Deum...

L'historiador Enric Fajarnés Tur la descriu així: "L'aspecte exterior de la fàbrica no ofereix res de particular (...). Denuncien des de lluny l'església tres cimboris alineats que corresponen a les capelles de Sant Antoni, la Puríssima i la del Roser (...). Penetrant en el temple per la porta, amb muntants i llinda de marbre jaspiat, oberta cap al nord, es veu un arc rebaixat de les dimensions de l'amplària de l'església (11,60 m) que limita el cor i recolza els seus estreps als murs d'una nau desproporcionada en les seves dimensions. És menor del que exigeix l'amplària, amb volta de mig canó, recolzat sobre una senzilla cornisa que corona els arcs de mig punt de les capelles laterals. La nau fa 31,32 metres de llarg, 11,60 d'ample i 13,55 d'alt, des del paviment fins al punt més elevat de la volta".