I la censura, què en diu?

Els personatges de Carme Riera a Te deix, amor, la mar com a penyora "transpiran cierta sexualidad, però sin llegar a ser pornografía". Cavalls verds cap a la fosca, de Baltasar Porcel, tot i que "bien escrita", contenia alguns paranys "lunares a los acostumbrados en el autor; aquí y allá, escenas eróticas a veces de sexualidad exagerada y viciosa". Del mateix autor, Argonautes contenia certes insinuacions "como la de acusar de conspirador a Franco, así como frases y expresiones malsonantes y descripciones eróticas". Notes i comentaris, de Miquel Bauçà, era "un conjunto de poesías breves, que apenas tienen contenido" i Bearn, de Llorenç Villalonga, no incorporava, per autocensura de l'editor Joan Salas, el subtítol de La casa de les nines. Durant el franquisme, i encara uns anys més tard, la literatura catalana tenia uns lectors infortunats i temuts pels seus autors. Els censors, encarregats de revisar, corregir i, si calia, prohibir o segrestar allò que escrivien de les plomes de la literaura catalana.

Lectors i comentaristes en prímicia que ara l'editorial catalana A contravent ha donat a conèixer amb el llibre Les millors obres de la literatura catalana (comentades pels censors). Prop de 200 comentaris a obres d'autors com Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Joan Maragall, Jaume Fuster, Quim Monzó i molts altres autors que varen contribuir a la supervivència del català durant els anys més foscos de la seva existència. Quim Torra, un dels procuradors del llibre, juntament amb Jaume Clotet, explica com "aquests comentaris estan localitzats a l'Arxiu General de l'Administració de l'Estat a Alcalá. Alguna vegada ja s'hi havia anat a cercar informacions específiques de segons quines obres i autors, però mai no s'havia fet una recopilació dels comentaris fets pels censors".

Publicar en català passada la guerra civil es convertí en una tasca senzillament impossible i, tot i que finalitzada la Segona Guerra Mundial, s'obrí una petita escletxa, les xifres parlen per si soles. Citant Manuel Llanas, el llibre parla de 200 obres publicades en català entre 1945 i 1951, mentre que, només l'any 36, se'n publicaren 865, xifra que no seria igualada ni superada fins al 1977. "El que més em va sorprendre de tots aquests comentaris és que, mort el dictador, el sistema encara continuava vigent", comenta Torra, que conclou de les paraules dels censors que "hi havia la tendència de veure com tot allò que venia de Catalunya era perillós. Era com si el lector es posàs davant del text amb una actitud de 'vejam que diuen ara aquests bojos', afegí.

Així, segons continua explicant l'editor, sobta veure com escriptors de la talla de Mercè Rodoreda i Baltasar Porcel, de contrastada solvència tots dos, eren pràcticament despreciats i atacats com a mals escriptors. De l'autora de Mirall trencat, el censor en deia, "novela un tanto confusa y de escaso interés. Aunque hay muchos adulterios y un conato de semi inciesto, no contiene descripciones inmorales, salvo las señaladas en las paginas 144 i 145". En un to semblant, Porcel rebia per la novel·la Argonautes, "es un buen testimonio costumbrista. Pero como novela es pobre, sin argumento y de descripción lenta", deia l'informe. Amb més o manco qualitat, encert o interès el que està clar és que molts dels llibres que hem heretat d'aquell períodes (a excepció d'algunes reedicions recuperades) són peces encara avui en dia mutilades i escapçades que mai no pogueren gaudir de la brillantor que la ment del seu autor era capaç de dotar.