El retorn a la poesia d'Antoni Marí

L'editorial Tusquets acaba de publicar, a la col·lecció L'ull de vidre, el nou poemarid'Antoni Marí, Han vingut uns amics.Des de 1997, amb El desert (Edicions 62, premi Cavall Verd de poesia), el reconegut poeta, narrador i assagista eivissenc no publicava versos. Un altre treball líric anterior, Un viatge d'hivern (Edicions 62), va merèixer el 1989 el premi Nacional de la Crítica.

En quin gènere literari situaríeu aquesta obra, per ventura en el de la novel·la lírica?
És un poema narratiu amb un lleu motiu que permet que els temes del llibre se succeeixin en una continuïtat lògica que hi afavoreix la descripció del paisatge i de la situació, la reflexió sobre els esdeveniments i l'expectació per veure què passarà.

Quina va ser l'essència de la seva creació, la idea força?
La llavor de l'obra és una situació semblant a la que es descriu al llibre. No hi ha una idea força que vagi en una sola direcció, sinó nuclis diversos que s'enllacen els uns amb els altres com un ordit i una trama. La trama seria la seqüència dels esdeveniments i l'ordit, el que passa per la ment, la memòria i la imaginació del jo líric i narrador.

Quines diferències i afinitats té aquest volum amb els altres tres poemaris que heu tret?
L'afinitat amb els anteriors és que és format per poemes llargs, d'un centenar de versos cada un i dividit per cants. Temàticament, hi ha també afinitat amb el paisatge i l'entorn de la naturalesa. Les diferències es concreten en una abstracció menor, la renúncia a les formes poètiques fixes i una voluntat d'aproximació a la llengua col·loquial.

En considerau una de les claus la senzillesa aparent del seu humanisme il·lustrat?
La senzillesa n'és un dels trets principals, sens dubte. És un repte per a la pròpia llengua i un repte per a un mateix: saber si hi haurà poesia en un llenguatge diguem-ne prosaic o, almenys, en un llenguatge que renuncia a allò suposadament poètic, a allò convencionalment considerat com a poètic.

N'hi ha cap referent literari, per exemple Fray Luis i el cant que fa a la vida retirada?
Hi ha molts de referents literaris que han servit de model i guia per a la consecució dels meus objectius -no sempre clars ni predeterminats. Des de Wordsworth i Coleridge, que defensaven una llengua poètica pròxima al llenguatge parlat i que componien poemes narratius, fins a Petrarca en els Himnes i els epistolaris. Marcel Proust em va prestar la idea de les "intermitències del cor" i de la "memòria involuntària". De Wittgenstein vaig aprendre que totes les llengües tenen les seves limitacions i que els gèneres literaris també en tenen de pròpies.

L'amistat, la mort, la literatura, el paisatge, l'amor... És una qüestió autobiogràfica o són valoracions intel·lectuals?
Tota literatura és autobiogràfica, però la diferència entre la vida i la literatura és que aquesta ennobleix l'altra i li ofereix una dimensió metafísica que originàriament la vida no té. Al llibre, "les valoracions intel·lectuals" vénen després de les, diguem-ne, autobiogràfiques.

Per què sembla que el protagonista de l'obra està desenganat de tot?
Hi ha un escepticisme que es va transformant cap a una creença en la capacitat transformadora del llenguatge, en la possibilitat de fixar amb el llenguatge els instants intensos de l'existència.

Veis en el resultat d'Han vingut uns amics gaire nostàlgia de la vostra Eivissa essencial?
La nostàlgia és un sentiment molt actiu i transformador. Alguna cosa de nostàlgia hi ha, però és una nostàlgia ontològica per la pèrdua que suposa el mateix esdevenidor de l'existència.