Aula 211

El mateix any, ara en fa quaranta-un, que Daniel Monzón naixia a Palma, jo naixia a Eivissa. Anys després, quan em vaig instal·lar a Ciutat, ell ja vivia a València. Però en fer els 18, tots dos partírem cap a Madrid i un bon dia d'octubre coincidírem al mateix pupitre, un d'aquells llargs i fixats a terra, el primer dia de classe a l'aula 211 de la facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense que, per cert, estava dissenyada a partir d'uns plànols adaptats d'una presó de dones canadenca (el número de l'aula és una llicència poeticobiogràfica que m'he permès com a homenatge cinèfil, però els orígens carceraris de l'edifici són estrictament certs, i potser premonitoris del que havia de ser l'escenari de la seva consagració definitiva).

De seguida ens férem amics. Per interès, he de dir. Ell, perquè no venia mai a classe i necessitava que jo li aconseguís els apunts; i jo, perquè aprenia només d'estar a prop seu. Els seus coneixements eren desproporcionats a la seva edat. Tot just érem majors d'edat i ell havia vist les filmografies completes de directors que jo ni tan sols havia sentit anomenar. De fet, jo estava convençut que no havia viscut hores a bastament per haver vist tantes pel·lícules i llegit tanta cosa, però la veritat és que a classe corregia fins i tot els professors quan barataven algun nom o alguna data en explicar Història del cinema. Era colossal. Tant era així que de tot d'una li adjudicàrem un àlies: "Coppola".

Daniel "Coppola" Monzón. Al principi era despectiu (per enveja, és clar), després per admiració i ara per amistat. Perquè Dani es fa estimar (ho sentireu dir sovint aquests dies). Llavors, amb no més de vint anys, ja escrivia al Fotogramas, dirigia el programa Días de cine de Televisió Espanyola i estava preparant un llibre sobre John Carpenter, que per cert encara no ha acabat. Però el que ell volia, a més d'aprovar la carrera amb els meus apunts (que eren fotocòpies arrugades d'una altra companya), era fer pel·lícules, i estava clar que les faria. El que jo no sabia encara és que el meu amic seria un dia el meu director preferit. Gràcies i enhorabona, Dani.