L'art que es fa preguntes

Alguna cosa canvià en el món de l'art quan el 1989, aviat en celebrarem 20 anys, caigué el mur de Berlín. Alguna cosa, un esperit de denúncia i reflexió, que s'emfatitzà el 2001 amb l'atac a les Torres Bessones de Nova York i que ara es pot veure a l'exposició Zones de risc, que des d'ahir es pot veure al Gran Hotel de Palma. "És una obra que qüestiona el nostre entorn, la societat gobalitzada, i ens interroga", digué Nimfa Bisbe, comissària de la mostra. En total, són tretze peces provinents de la col·lecció pròpia d'art contemporàni de la Fundació la Caixa, en les quals es poden veure diferents maneres de cap on ha anat evolucionat la nostra societat. "No són grans tragèdies, més aviat són mirades iròniques i plenes de sentit de l'humor, algunes de crítica radical", digué la comissària. La mostra, d'artistes internacionals, ha passat ja amb molt bona acollida pel CaixaFòrum de Madrid i de Barcelona, i serà a Palma fins dia 10 de gener.

Només entrar a l'exposició, el visitant es trobarà amb el Guantanamo Museum, de la catalana Alícia Framis, una mirada irònica de com els occidentals tenim una tendència desmesurada per commemorar i preservar la memòria de les presons o, com diu l'artista, "de les misèries de la nostra societat". També sobta l'obra d'Ignasi Aballí, que presenta 8 quadres de 150x150 centímetres, que vists de lluny podrien ser definits com a monocromàtics. És quan el visitant s'hi apropa que veu que són bitllets d'euro triturats, un quadre per a cada color de bitllet. Una sèrie que, segons Aballí, "és una nova realitat reciclant el material més preuat i utilitzat de la societat".

El vídeo, protagonista

Més radical és la videoinstal·lació de l'albanès Adiran Paci: un grup de persones es mou cap a les escales d'embarcament d'un avió formant fila. La càmera s'hi acosta i veim que tots són immigrans amb mirada trista i desesperada. Quan l'objectiu es torna a obrir, veiem com darrere l'escala, per ells, no hi ha avió. Un altre vídeo és el que proposa el francès Stephen Dean, que ens introdueix literalment dins una bandera brasilera i dins la bogeria dels aficionats en un partit de futbol per veure quin és el comportament humà davant d'aquests grans esdeveniments. Així mateix, destaca A Morir, una videoinstal·lació de l'argentí Miguel Àngel Rios, en què un element tan inofensiu com un joc de baldufes es converteix en un autèntic camp de batalla on només un, el millor, pot sobreviure.

"El so que produeixen les baldufes és realment inquietant, talment com un bombardeig", definí la comissària. Encara parlant de videoinstal·lacions, també s'ha de fer esment a Carlo Amorales, amb Meravella inútil; a Jana Sterbak, amb Defensa-dona amb cans, i a Shirin Neshat, amb Turbulence, obra premiada a la Viennal de Venècia de 1999. Des de la Xina, Liu Jianhua proposa un skyline fet de figures de ceràmica, que en el seu original mostren formes fràgils i desordenades, però que en l'ombra es manifesten més fonamentades. Ester Pertegaz reflexiona sobre tots els additius que contenen els nostres aliments i que ens fan la pregunta sobre si realment sabem el que menjam, i Doris Salcedo ha creat una peça "molt dura" - digué la comissària- entorn de l'experiència de les víctimes de les zones més deprimides de Colòmbia.