“Les meves morts sempre són divertides, gairebé glamuroses”

Rosa Maria Colom i Bernat (Sóller, 1937) dedicà el premi Mallorca 2009 al seu marit, finat el gener passat. Fou ell qui "l'obligà" a estudiar i l'animà a continuar una carrera litarària que, inesperadament, es presentà quan la sollerica tenia ja 55 anys. Dissabte vespre s'endugué el que, amb 70.000 euros lliures d'imposts, es considera el premis més ben dotat de la literatura catalana.

Ja heu pensat què fareu amb els doblers del premi?
La veritat és que és tot tan recent, que encara no ho he pensat.

Molts, quan guanyen un premi, diuen que poden comprar temps per escriure...
A mi el que m'agradaria és comprar temps, tal com ho féu Faust en el seu pacte amb el dimoni. Jo ja som gran i el que voldria és comprar temps de vida.

Vàreu començar ja de gran a estudiar i a escriure, declaràreu dissabte en rebre el premi.
Sí. Jo vaig néixer a Sóller i allà, a les monges escolàpies estudiava el que en deien cultura general, encara que de cultura en tenia ben poc. Era una cultura totalment religiosa, absolutament franquista. I crec que, en el fons, aquest temor, aquesta por de la mort que tant et volien inculcar, ha fet que ara em surtin coses tan transgressores. Com en una mena de venjança de tot allò, ara pos molta ironia a la mort i per això sempre són morts divertides, com glamuroses, que arriben amb paraigua vermell i cigarretes llargues.
I sí, va ser quan em vaig casar, que el meu marit va voler que jo estudiàs. Vaig fer les proves per a majors de 25 anys. Em va anar molt malament i va ser aleshores que vaig comprendre que, si no començava de baix, no faria res. I primer va ser el graduat escolar, després vaig fer història a distància, que no em va agradar, i finalment magisteri.L'any 92, acabada la carrera, vaig escriure El mandarí i jo i vaig guanyar el Cifre de Colonya.

I fins ahir, que us enduguéreu el premi Mallorca de narrativa. Us ho esperàveu?
Gens. Primer de tot, perquè jo vaig presentar un llibre de relats i jo sabia que als del jurat sempre els estiren més les novel·les. Quan em varen telefonar del Consell per dir-m'ho, els vaig fer comprovar que no s'haugessin equivocat amb els pseudònims. No m'ho creia.

Contau-nos un poc de què va aquesta Mort de l'escriptor?
Són nou històries curtes. No són relats, perquè els relats són molt més intensos i de seguida hi passen coses. Totes parteixen de situacions normals en les quals succeeixen coses, fets extraordinaris, transgressors, misteriosos... A mi sempre m'han agradat els llibres que, quan els acabes de llegir, conserven encara una mica de misteri.

Són històries independents?
Sí i no. Hi ha tres relats que sí, els tres darrers. La resta no tenen res a veure, però sí que es piquen l'ullet entre ells.

I d'on treis aquestes històries tan fantàstiques?
Jo sempre dic que és cosa del meu ordinador. Engeg l'ordinador i vaig seguint el seu consell... tenim una gran complicitat, ell hi jo! No ho sé: és una paraula, una frase que he escoltat en el cinema, qualsevol cosa m'inspira una història i, sobre això, començ a escriure sense saber mai com acabarà.

Sou una escriptura automàtica, podríem dir?
Sí, totalment. Però això és només una primera part. Després puc estar hores, dies i mesos retocant un mateix relat. A casa hi tenc tots els diccionaris, sobretot els de sinònims, amb les tapes espenyades de tant que els consult.