"Caminava molt a poc a poc,
tan a poc a poc com qui trepitja un somni".
Knut Hamsun
És francament emocionant pensar que va néixer a Sóller, el meu poble, ara fa cent anys, en Juli Ramis. En els anys de la meva adolescència, els horabaixes, els joves passejàvem pel carrer de sa Lluna, el carrer de la seva infantesa. Era una caminada pausada: carrer amunt i avall, avall i amunt. En moltes ocasions jo em quedava aturat mirant -i admirant!- els quadres que hi havia a l'entrada d'una de les cases. Era la casa on vivia el pare de Juli Ramis, més conegut a Sóller per Ramions. Jo no coneixia l'autor d'aquelles obres, que em semblaven meravelloses; sols sabia que l'artista feia llargues estades a París, Londres i Tànger.
L'admiració que sentia per aquelles pintures era molta i vaig intentar comprar-ne alguna al senyor Ramis. Com que el meu pressupost no m'arribava per a gaire, record que només vaig poder adquirir dos o tres dibuixos, que es convertiren en les primeres obres d'art que vaig comprar en la meva vida.
Temps després, tal volta deu o quinze anys més tard, vaig conèixer l'autor i ens férem bons amics. Mentrestant, ja havia continuat adquirint obres al seu pare.
En Juli Ramis va ser un home d'anècdotes. A tall d'exemple en contaré només dues. La primera va tenir lloc un capvespre d'hivern fred i plujós. Antoni Tàpies, el gran mestre, s'estava a ca meva prenent un cafè a la vora del foc. De sobte, Tàpies va fixar la mirada a la paret en la qual hi havia alguns quadres i, amb un lleu somriure irònic, va dir-me amb gran satisfacció: "Veig que tens un bon Tàpies". Vaig suggerir-li que s'acostés a l'obra. Era un Juli Ramis. Justament un artista que, tot i haver-se inspirat en tots els genis, mai no n'havia imitat cap. Ni tan sols no s'havia imitat a ell mateix.
L'altra anècdota va ser quan vaig visitar, fa anys, una exposició antològica de Jean Fautrier en el Museu d'Art Modern de París. Em cridaren l'atenció una sèrie d'obres molt semblants a les de Juli. Vaig comprar dos catàlegs i quan vaig arribar a Palma n'hi vaig donar un a Juli, que en aquells moments vivia en un pis que havia comprat a Cas Català. En Ramis va observar el catàleg i em va dir: "Quin gran pintor és en Jean. Un gran pintor que ho passava força malament per viure. Feia classes de pintura a una escola de monges de París".
Jo li vaig comentar que molts dels quadres que tenia Juli Ramis a l'habitació s'assemblaven als que pintava Jean Fautrier. Com es pot explicar aquesta coincidència? "Si no ho record malament -va dir-, tots dos utilitzàvem un mateix estudi per Montmartre i un dia que teníem molta pintura i un sac d'arena, començàrem a pintar tots dos aquestes abstraccions matèriques". Aleshores jo li vaig demanar: "Qui va ser el primer? Quin dels dos va començar?" Ell va fer senyes que parlés baixet. "Ningú -va contestar-. Tots dos al mateix temps vàrem fer una cosa simultània; no és estrany que ens assemblem. En aquesta època de la vida jo l'admirava molt i ell a mi". Però jo hi vaig insistir: "Qui va ser el primer?" I ell va fer senyes que callés.
Després me vaig adonar que la seva filla entrava a la cuina del pis. Quan me n'anava em va acompanyar fins a la porta, va sortir amb mi fins al replà de l'escala, tancà la porta i em va dir molt seriós: "Saps qui va ser el primer que va utilitzar les paletes, l'arena i els colors? Idò va ser en Jean, però tot d'una el vaig imitar. A tu no te puc dir mentides. Va ser ell el primer per uns minutets". Li vaig agrair, i li agraeixo, la seva sinceritat, cosa que no lleva mèrits a la seva fantàstica obra.
Aquestes anècdotes serveixen, si més no, per evidenciar que un dels mestres de la pintura més renovadora, experimental i avantguardista del segle XX, hauria signat les creacions d'aquell artista de Sóller que caminava per la Història de l'Art com qui trepitja un somni, atesa la mesura amb què investigava lentament, amb una lentitud només comparable amb la rapidesa amb què abandonava tot allò que havia conquerit en el camp de la tècnica just després d'haver assolit l'objectiu.
Això li va permetre conrear totes les tècniques, tots els corrents, tots els ismes, sense que mai no deixés la seva pròpia identitat, sense que mai no variés la seva empremta. Tot i això, hauria pogut reproduir l'anècdota amb d'altres artistes, a condició que fossin grans mestres, atès que Juli Ramis, malgrat la lentitud i la discreció amb què va caminar per la vida, va ser un autèntic gegant de la pintura, un artista genial sobre el qual goso avançar una predicció sense por d'equivocar-me: el temps valorarà encara més la seva obra i anirà enriquint la seva memòria fins que Juli Ramis ocupi el lloc que li correspon entre els mestres.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Per ventura el dia que em va convidar a sopar vaig conèixer la seva part més humana , no la del gran pintor, sinó de l'home i la seva solitud,
Jo tenc una anecdota molt més modesta vaig sopar amb ell al Celler Pagés i i no explic lo que va passar. Era un gran petit home i un gran amic.
Un bon article. I Juli Ramis un excel·lent pintor. L'anècdota primera d'Antoni Tàpies, doctor honoris causa per la UIB, no diu gaire al seu favor. Parlant de la UIB, per cert, va fer res mai amb Juli Ramis?