Juli Ramis caminava sobre l'art com qui trepitja somnis

És francament emocionant pensar que només a cinquanta metres del casal de can Prunera va néixer, ara fa cent anys, en Juli Ramis i que en aquesta vorera del carrer de sa Lluna l’artista solleric hi va passar bona part de la infantesa. Aleshores, can Prunera era un edifici que s’havia inaugurat feia pocs anys i es trobava en tota la seva esplendor. Gradualment l’edifici s’anà deixant, però ara, a la fi, s’hi pot tornar a sentir l’esperit modernista d’un temps, el qual reviurà plenament en les properes festes de Sant Bartomeu.

En els anys de la meva adolescència, els joves passejaven durant l’horabaixa per aquest carrer. Era una caminada pausada: carrer amunt i avall, avall i amunt. En moltes ocasions jo em quedava aturat mirant –i admirant!– els quadres que hi havia a l’entrada d’una de les cases. Era la casa on vivia el pare de Juli Ramis, més conegut a Sóller per Ramions. Jo no coneixia l’autor d’aquelles obres que em semblaven meravelloses; sols sabia que l’artista feia llargues estades a París, Roma i Alger. L’admiració que sentia per aquelles pintures era molta i vaig intentar comprar-ne alguna al senyor Ramis. Com que el meu pressupost no m’arribava per a molt, record que vaig poder adquirir-ne només dos o tres dibuixos, que es convertiren en les primeres obres d’art que vaig comprar a la meva vida.

Temps després, tal volta deu o quinze anys més tard, en vaig conèixer l’autor i ens férem bons amics. Mentrestant, jo havia continuat adquirint obres al seu pare.

Com a anècdota curiosa: record que era una tarda d’hivern freda i plujosa. Antoni Tàpies, el gran mestre, s’estava a casa meva prenent un cafè a la vora del foc. De sobte, Tàpies va fixar la mirada a la paret, on hi havia diverses teles, i amb un lleu somriure irònic va dir-me amb gran satisfacció: "Veig que tens un bon Tàpies."

Vaig suggerir-li que s’atansàs a l’obra. Era un Juli Ramis. Justament un artista que, tot i haver-se inspirat en tots els genis, mai no n’havia imitat cap. Ni tan sols no s’havia imitat a ell mateix.

L’anècdota serveix, si més no, per evidenciar que un dels mestres de la pintura més renovadora, experimental i avantguardista del segle XX, hauria signat les creacions d’aquell artista de Sóller que caminava per la Història de l’Art com qui trepitja un somni, donada la mesura amb què investigava lentament, amb una lentitud només comparable amb la rapidesa amb què abandonava tot allò que havia conquerit en el camp de la tècnica just després d’haver assolit l’objectiu.

Això va permetre a Juli Ramis conrear totes les tècniques, tots els corrents, tots els ismes, sense que mai no deixàs la seva pròpia identitat, sense que mai no variàs la seva empremta. Tot i això, hauria pogut reproduir l’anècdota amb d’altres artistes, a condició que fossin grans mestres, atès que Juli Ramis, malgrat la lentitud i la discreció amb què va caminar per la vida, va ser un autèntic gegant de la pintura, un artista genial sobre el qual gos avançar una predicció sense por d’equivocar-me: el temps valorarà encara més la seva obra i anirà enriquint la seva memòria fins que Juli Ramis ocupi el lloc que li correspon entre els mestres.