Oliver reneix amb el teatre

Ara, nou anys més tard, la novel·la protagonitzada per Tomeu i el seu al·lot Fabrizio, ambdós malalts de sida, tornarà a veure la llum i ho farà damunt dels escenaris gràcies a la companyia Malvasia Produccions. Oliver ha fet feina amb ells i ha reescrit i adaptat algunes de les escenes de la novel·la. Ha estat un alè d’aire fresc per a l’escriptora, que actualment es troba impedida per una tenonitis al braç dret, de la qual l’han d’operar les properes setmanes.

Ideada el 94, publicada el 2000 i adaptada de nou el 2009, com és ara Tallats de lluna?
És evident que és diferent, perquè ara la situació dels homosexuals i de la sida no té res a veure amb la de l’any 2000, ni molt manco amb la del 1994. Aquesta obra aporta moltes coses noves a la novel·la.

D’on va venir la idea de dur-la al teatre?
Després de fer Transcripció aproximada, Pep Pascual es va veure amb moltes ganes de dur aquesta novel·la als escenaris perquè dels homosexuals, i sobretot en el teatre, no se’n parla gaire. Les coses han canviat, sí, i potser a Barcelona l’homosexualitat està més assumida. Però a Mallorca, malgrat tot, la gent encara se n’amaga, i qui no ho fa sempre l’acaben assenyalant amb el dit. I això, jo ho trob espantós.

D’on sorgí escriure aquesta novel·la?
Jo tenc molts amics homosexuals i també tenia amics que han mort de sida. Els vaig demanar a ells què els semblaria que escrigués sobre aquest tema i ells em digueren que bé, però que dubtaven que jo em pogués posar en la pell d’un home homosexual. Jo els vaig respondre que si tants homes havien escrit des de la perspectiva d’una dona, jo també ho podria fer. Vaig estar molt de temps investigant, parlant amb metges, anant a centres especialitzats en sidòtics i em vaig posar a escriure.

Heu participat activament en la dramatització de Tallats de lluna?
Sí. Tots junts ens vam tancar durant una setmana en una casa a ses Salines per treballar-ne els personatges. I després, com que assajaven al teatre de Binissalem i més tard a Ca les Monges de Biniliali, els he anat visitant.

Però no és la primera vegada que veis un text vostre als escenaris. Malvasia ja va fer Transcripció aproximada i vós vàreu escriure Negroni de Ginebra.
Sí, Negroni es va estrenar a Barcelona l’any 91 i la protagonista n’era Ariadna Gil. La crítica ens va deixar verds a tots! El dia de l’estrena, a Terrassa, dins el Festival Grec, els pares d’Ariadna Gil seien darrere Joan Segarra, que era un crític de teatre molt famós, i acabada l’obra digué: "No, si ja deia jo que les dones no saben fer ni escultura ni escriure teatre".

Caram...
Però al final l’Avui ens va fer una bona crítica. I la La vanguardia va dir que era una obra molt bona, però que el muntatge i l’actuació eren dolentíssims. Total, que vàrem fer un mes a Terrassa, alguns bolos i ja està. Jo tenia el desig que l’obra vingués a Mallorca, però no la varen voler a causa de les crítiques. Després, vaig dramatitzar també La dida de Salvador Galmés, que es va estrenar al Principal.

Supòs que per vós representar ara Tallats de lluna i haver participat en el muntatge deu ser una manera de tornar a estar activa dins el panorama literari. Trobau a faltar publicar llibres, estar dins aquest món?
Sí, ho trob molt a faltar. Molt! Perquè el que jo faig és escriure. Jo només sé fer una cosa ben feta a la vida, i aquesta és escriure (i dic ben feta sabent que no a tothom li agrada el que escric, però a mi sí que m’agrada).

I així, amb el braç fermat, encara deu ser més dur.
És terrible, perquè intent escriure amb la mà esquerra i després no entenc la lletra. I amb la mà dreta de seguida em fa mal. Estic escrivint una nova novel·la i, malgrat tot, aquesta es va fent.

Ho podríeu enregistrar o dictar...
No! No és el mateix gravar que escriure. Molta gent m’ho ha dit, que ho gravi, però és que jo parlar no en sé. No escric igual que parl. Record que Tísner va fer una novel·la, Enquesta al canal 4 –als anys 70?– d’aquesta manera. Havia tingut un despreniment de retina i com ell només tenia un ull, va quedar cec; des d’aleshores ho dictava. I després, quan ja hi pogué veure, la va passar a màquina. Ell en sabia i jo no.

Parlau-me d’aquesta nova novel·la. Ara fa un any, en una altra entrevista, ens vàreu dir que a la fi us havíeu atrevit a parlar del vostre trasplantament i de la mort de Jaume?
De la mort de Jaume encara no en puc parlar. Ho volia fer, però no he pogut. Amb la novel·la que estic escrivint he recuperat Lònia Guiu, que ara investiga sobre trasplantaments il·legals a Europa. Lònia ho investiga i, mentrestant, pensa en unes amigues seves que han estat trasplantades; és aquí on jo explicaré el meu trasplantament. Jo esper, si l’operació del braç va bé, tenir-la llesta l’octubre o novembre. Esper. Però és que ara, tan metòdica que era jo abans, he tornat "més boja". En tenc bocins escrits aquí, notes per allà, i tot això ho vaig lligant...

De moment gaudirem de veure-la al teatre.
A mi em fa una il·lusió tremenda. Ja em va agradar molt quan van fer Transcripció aproximada, que vaig trobar que ho feien perfecte. A més, per maig la duran a l’Espai Brossa de Barcelona durant un mes. Assun Planas va tenir una idea fantàstica: que mentre el públic vagi entrant a la sala, les dues cusses (ella i Maria Rotger) estiguin fermades a l’entrada del teatre. M’encantaria que s’atrevissin a fer-ho.