Arnau BusquetsPalma28/03/09 0:00
TW
0

Una advertència escrita a l’entrada d’una exposició: "Obres molt delicades. Per favor, no tocar ni bufar". I una valoració de la comissària de l’exposicoó, sobre les peces: "Són difícils d’explicar i de descriure. Encara que ho vegis en fotografia, no és fins que ho veus en directe que ho pots apreciar". Totes dues frases fan referència a les sorprenents creacions que l’alemanya Christiane Löhr presenta a Sortint de l’embull, que s’inaugura avui a la Fundació Pilar i Joan Miró. La mostra, dividida en una part escultòrica i una altra de pictròrica, té en comú la investigació entorn de la forma i l’espai.

Del camp al museu

De jove, Löhr (Wiesbaden, Alemanya, 1965) tenia un cavall, amb el qual passejava pel camp, on va néixer el seu interès per la natura. Ara, de l’entorn en treu tot allò que necessita per a les seves escultures i instal·lacions, que pràcticament no utilitzen elements artificials (a tot estirar, reixes o agulles). Les llavors i les tiges de plantes, el pèl de ca i la crinera de cavall són altres elements que empra. Són creacions geomètriques i precises, que volen mostrar un contrast entre la fragilitat i la delicadesa dels materials amb la solidesa aparent del resultat.

A les peces, res no hi és casual, sinó fruit d’un càlcul quasi científic: "Som escultora i les plantes són el meu material. Treball amb les formes i les característiques de la matèria, i al final segueixo les mateixes lleis que un arquitecte", explica Löhr. La combinació d’aquest procés de treball i la tècnica emprada donen lloc a "una geometria viva". L’artista viu en un procés continu de recerca de nous materials i llenguatges. De fet, passà els mes de febrer en un estudi d’Andratx, des d’on recorregué Mallorca. A banda de recollir elements vegetals, també contactà amb un club d’equitació que li proporicionà pèl de cavall. D’aquí en sortí una escultura de més de deu metres d’altura, feta a partir de pèls units que van del terra al sostre. Amb la mateixa matèria primera, l’artista presenta creacions més petites, semblants a una teranyina geomètica i fractal, que requereixen una precisió de rellotger.

Si en aquestes peces domina la creació calculada, les pintures són "tot el contrari" i hi plana l’atzar. Són quadres amb fons blanc i traços negres i grisos que parteixen d’un eix central des del qual flueixen les línies. "No m’importa el color, sinó la forma, la importància del gest i la línia: si és forta o flonja, dubtosa o decidida. En definitiva, el moviment i l’espai". Com dèiem al principi, cal veure-ho per entendre-ho.