“Era tan bona persona...”

A Manacor, a Felanitx, a l’Arenal, a Llucmajor... eren tants els pobles que ploraven la mort de la sardina. Fins i tot la duquessa d’Alba, pobreta ella, envià una corona de flors a l’enterrament oficiat al molí de l’Ànima de la capital del Llevant. El recorregut fou llarg. Però arribà, penosament, fins a la seva fi. Igual que el carnaval, que arribà també al seu darrer alè. Un fogueró esperava la sardina. Hi seria incinerada. "Els joves ho fan així –afirmaven les velles–. És més modern". Era tan bona al·lota, que tenia amics de pertot. Tant, que l’Associació de jubilats de Sóller es va desplaçar a Pòrtol per dir adéu a la sardina. "Era tan bona persona... que tothom la trobarà a faltar", va manifestar el xofer tot just arribar al poble.

A la plaça tothom esperava. Un ambient feréstec, il·luminat només per la llum del fogueró. Era tan bona, la sardina. Tan saborosa. Amb aquella olor tan pudent, però amb aquell gust tan agradable. Cen vint quilograms de sardines són els que se’n serviren a Marratxí. "Que ho és, de bona!" afirmaven ara les mateixes dones, vestides de negre, que feina només uns minuts ploraven la seva mort i ara l’endrapaven amb ànsia, ben acompanyada amb un tassó de vi i amb un tall de coca salada. "Que és de bona la sardina", coincidia tothom. La nit fou força llarga arreu. Sopar i ball per aprofitar la celebració fins al darrer segon abans no arribi la temuda Quaresma. El dol dels mallorquins, si va a dir ver, durà el que un triga a dir... "que bona que és la sardina!" I un i l’altre se la mengen amb delit, sense pensar ja que avui era un dia trist, gris i mig plujós, i es perden en la memòria totes les llàgrimes vessades per aquella sardina que era "tan bona persona". I tant si ho era, de bona, que aviat no en quedaren res més que les espines.