“La música no només ha de servir per reivindicar”

El vostre llibre comença parlant de la Nova Cançó. Quant li devem a aquest moviment?

La Nova Cançó és quan neix la consciència de la importància de cantar en català. El més interessant és veure com els canvis en el món de la música han anat acompanyats de canvis en la societat. Durant la Nova Cançó, cantar en català era un fet reivindicatiu, i ara ho pot ser o no ser-ho. Cantar en la nostra llengua no ha d’anar lligat a una determinada ideologia política. Alguns fins i tot s’emprenyen si intentes connectar les seves cançons amb alguna ideologia, perquè no hi està. Fa quaranta anys només es cantava folk. Ara, als Països Catalans es fa rap, hip-hop, música electrònica i soul.

Si la música és menys reivindicativa, no hi hem perdut?

La música no només ha de servir per reivindicar. Un quadre o un llibre poden no ser reivindicatius. Hi ha grups que critiquen l’agressió a la llengua o defensen la llibertat d’expressió, però també n’hi ha que fan cançons d’amor i no passa res. Cadascú fa l’art com el sent i com el viu. Lluís Llach i Maria del Mar Bonet també feien cançons que no eren només polítiques. Tot plegat és un reflex que ens estam normalitzant tant des d’un punt de vista social com polític. I això no vol dir que el procés hagi acabat, sinó que estam en procés.

Quina és la meta?

L’objectiu final és que no haguem de parlar de ‘música en català’, que ens puguem llevar aquesta etiqueta i ser senzillament música. Al cap i a al fi, ningú no parla de ‘música en anglès’ per referir-se a la música que li agrada. T’agrada un estil, per exemple, i la llengua no n’és un tret definitori.

Però ara el català encara necessita ajuda...

Jo estic a favor d’una certa discriminació positiva de la música en català. Hi ha grups de molta qualitat que no arriben al públic perquè tenim un circuit reduït i un públic petit.

Això és culpa dels mitjans, de les institucions o dels músics?

Les institucions són els que contracten concerts i hi poden ajudar. I són els que fan les lleis. Els mitjans de comunicació no tenen el paper més essencial, però són importants per difondre, i a les radiofórmules la música en català té un paper més anecdòtic que no real. Amb la producció que es fa actualment, podria radiar-se molta música, i set cançons al dia no és res. El problema és del sistema en general, perquè la cultura té un espai mínim als mitjans.

Deis que la música en català viu el seu millor moment...

N’hi ha molts grups i en surten més. És un molt bon moment per la diversitat, ja que hi ha grups amb propostes molt diferents i interessants. És important que a qui li agrada el heavy metal pugui escoltar-ne en català. A més, cada cop hi ha una major professionalització.

Realment podem dir que estam millor que durant la Nova Cançó? O que durant l’èxit del rock català?

No... Però això era diferent. Evidentment no ha sortit cap Lluís Llach, perquè el moment històric és diferent. Abans la gent anava a un concert per demanar llibertat i defensar unes idees. Era un fet puntual. Ara no hi ha grans ídols de masses, però per mi la situació és millor, perquè ens estam normalitzant i la gent consumeix no de manera puntal, sinó perquè li interessa la música.

Però estaria bé que algú encara omplís el Sant Jordi...

Per mi, el més important és que hi hagi molta diversitat i qualitat.