L'amor de Camilo José Cela

Pere A. Serra ha escrit un article per a la publicació sobre les "Converses Literàries de Formentor" que ha editat la Conselleria d’Educació i Cultura, un extracte del qual reproduïm a continuació.

Des del dia que va arribar a Mallorca el mes de desembre de 1954 per passar unes setmanes de vacacions i el vaig entrevistar a l’Hotel Maricel fins al dia que decidí anar a viure a Guadalajara amb la seva esposa Marina Castaño el 1987 —i d’això ja han passat més de 20 anys!— varen ser 33 anys, mitja vida, de contínues idees sempre enfocades a posar de manifest el seu amor cap a Mallorca i amb l’esperit de dur a terme actes, reunions o cicles de conferències per donar més relleu cultural a la nostra illa, de la qual estava ben enamorat.

És ben probable que la primera discussió —en el bon sentit de la paraula— que tinguérem en Camilo José Cela i jo va ser en el transcurs de l’entrevista que li vaig realitzar per al diari Baleares. Aleshores em va dir: "Sap?, m’agrada molt aquesta illa. Crec que compraré una casa per poder-hi viure sempre". Va ser al final de la conversa quan em va expressar el seu desig, que va complir. Així, després d’un any es va traslladar a una casa d’El Terreno, després d’haver passat uns mesos al Port de Pollença.

Quantes i quantes coses va fer en Camilo a Mallorca durant tots els anys que estigué entre nosaltres! Va començar per organitzar unes tertúlies, tot i que no crec que es puguin considerar com a literàries, sinó que més bé eren unes reunions d’amics que parlaven un poc de tot. D’aquests, cal recordar Josep Caubet, Bartomeu March —que actuà de mecenes en molts dels projectes—, Lluís Cilimingras, Bartomeu Darder, Eduardo Jordà, Anthony Kerrigan, Pep Maroto Coll, Bartomeu Mestre, José Monjo, Esteban Pisón, Lluís Ripoll, Cesáreo Rodríguez Aguilera i Guillem Sureda Molina. Veiem com entre els citats s’hi troben poetes, escriptors i assagistes. És probable que aquest fos el bessó d’unes altres tertúlies, aquestes sí que literàries, i en les quals participaren Baltasar Porcel, Jaume Pomar, Llorenç Moyà, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Fuster Mayans –Gafim–, Robert Graves, Rafel Jaume, Francesc de Borja Moll i Federico Díaz Falcón. En Federico era una bona persona, tot i ser una mica foll. Record que li vaig editar dos llibres que resultaren problemàtics. Díaz Falcón vivia a Valldemossa i un dia se li va ocórrer crear el que ell anomenà "colònies del silenci" per contrarestar el soroll que produïen els cotxes, camions, avions... i que tan nerviós el posaven. Aleshores proposà el seu projecte als amics i coneguts, els quals, gairebé tots, li donaren llargues. Un dia visità Camilo, que el va prendre ben en serio, tant que el mes de novembre de 1957 va convocar un dinar a l’Hotel del Artista al qual acudiren, a més de Camilo, Lluís Cilimingras, Josep Coll Bardolet, el prior de l’ermita de Valldemossa, el pintor Pere Sureda i Antoni Sabater, en aquells moments director d’El Correo de Mallorca. Llorenç Villalonga afalagà el projecte i en tengué molt d’interès. El lloc escollit per dur a terme aquestes colònies fou Portopetro. Ara bé, de la idea poc més se’n va saber. A la pàgina 86 del llibre Cela y Mallorca, de Gabriel Ferret i Fernando González, es pot veure una fotografia on apareixen tots els personatges anteriorment men- cionats en una actitud molt seriosa i ben silenciosa.

Les relacions i els contactes de Camilo amb personalitats del món cultural mallorquí fou una constant. Així, reuní una sèrie de pintors mallorquins, o residents a Mallorca, amb els quals féu llargues xerrades. Entre ells hi havia Miquel Rivera Bagur, Pere Quetglas —Xam—, Manolo Coronado, l’escultor Horacio de Eguia, Pau Fornés, Will Faber, Caty Juan, Toni Riera, Roca Fuster, Juan Soler Jover, Pere Sureda, John Ulbrich i la seva esposa, Angela von Neumann.

Com es pot comprendre, les tertúlies no estaven tancades a altres personalitats, sinó que sempre estigueren obertes a totes aquelles persones interessades, o especialitzades, en les diferents manifestacions culturals. De fet, amb el temps, els assistents anaren canviant davant la impossibilitat d’assistir a les tertúlies. Tot i això, crec que podria afirmar sense temor a errar-me massa que totes les persones citades formaven part d’un grup que era estimat i respectat per Camilo José Cela.

És ben probable que un dels primers projectes del futur Nóbel es forjàs a casa dels meus pares al transcurs d’un dinar preparat amb molta cura per mumare i en el qual hi estigué present mon pare. Aleshores, l’escriptor, en assabentar-se que el meu progenitor havia escrit alguns llibres en català —Crist, Agredolç— li escometé: "Escolta Miquel —tot i que acabaven de conèixer-se, semblava que eren vells amics—, per què no fas una traducció al català de la meva obra La família de Pascual Duarte? A més, el teu fill, si volgués, la podria editar". Lògicament jo vaig acceptar encantat i així nasqué una edició que entusiasmà Cela i que obtingué un gran èxit de crítica.

Poc temps després d’aquest dinar, Camilo em va telefonar per demanar-me si podia anar a ca seva, ja que tenia en el cap un projecte ja ben estudiat. La seva intenció era publicar una revista semblant a la Revista de Occidente i en la qual volia que hi col·laborassin importants escriptors i assagistes, alguns dels quals es trobaven exiliats fora d’Espanya. Em demanà si podia imprimir-la al meu taller, a la qual cosa li vaig contestar que la meva impossibilitat era tècnica i no per falta de ganes, però li vaig suggerir que la Impremta Mossèn Alcover segur que se’n podria encarregar i que, al meu parer, era la més adequada. Poc després li vaig presentar Lluís Ripoll, el propietari de la impremta, i començà així l’aventura dels Papeles de Son Armadans, que durà fins 1979.

Cela esdevingué un gran organitzador d’actes i activitats culturals. A part de les esmentades anteriorment, no puc deixar de banda les jornades literàries que promogué a Palma o les famoses Converses poètiques de Formentor —que reuní els millors poetes de tot el territori espanyol. Tal volta aquestes foren les idees intel·lectuals més destacables que dugué a terme Cela a Mallorca i que ara tan encertadament vol recordar el Govern de les Illes Balears a través de la Conselleria d’Educació i Cultura, presidida per Bàrbara Galmés.

Per acabar, desig deixar constància d’una actitud de Camilo respecte a la nostra llengua. Amb motiu de l’edició en català de La familia de Pascual Duarte me va comentar: "... No deixa de ser curiós en la nostra època la quantitat de temps que es perd parlant dels idiomes. Són bajanades! Cada idioma és un tresor incalculable per a la cultura".