Palma, oberta a l'art

Reben el nom d’artistes de carrer, la seva lluita diària amb el món, la seva gent i les seves cultures els ha ensenyant que la vida no és fàcil i que si una persona té una vocació, no importa la duresa del camí: allò més important és creure en un mateix i no deixar de somiar.

Aquest col·lectiu d’artistes és ben present a Palma i quan ells hi arriben els seus carrers s’omplen de "color i alegria" i la qualitat es respira a l’aire.

Sant Miquel, la plaça Major, Colom... no serien el mateix sense ells, però moltes vegades ni ens n’adonam perquè la gent ha après a viure amb ells sense donar-los gaire importància, sense aturar-se a pensar quina és la feina que duen a terme i tots els sentiments, emocions i històries que amaguen a les seves espatles, invisibles a l’ull humà.

Un d’aquests "artistes urbans" és Pablo Fernández; al seu DNI posa que és de l’Uruguai, però ell es considera "de pertot", perquè des de fa dotze anys roda pel món fent la seva feina: entretenir la gent que passeja per les ciutats i guanyar-se la vida fent allò que realment estima. Fa quatre anys que arribà a Palma i de llavors ençà ha viscut un estiu constant, ja sigui sud-americà o mallorquí. I és que com ell mateix diu: "On hi ha sol hi ha gent, i on hi ha gent hi ha doblers". Així que Pablo s’ha convertit amb el temps en un "cercador de sol" i on fa calor apareix la seva cara verda i rovellada. Si caminau per la plaça Major i veis com la cara d’un escriptor vos saluda des de dalt d’un atri, sabreu que heu topat amb ell.

Però no tot són flors i violes per a aquests artistes tan singulars. Moltes vegades la gent està disposada a donar uns cèntims per la causa, però a l’hora de gastar-se una mica més de doblers les coses canvien.

Aquest és el problema amb el qual es troben els pintors de Sant Miquel. José Cardona forma part d’aquest col·lectiu que cerca refugi a l’ombra de l’alta i característica paret d’aquest carrer. Per ell, la vida del treball al carrer és molt dura i sovint poc gratificant. "Els turistes no vénen amb grans quantitats de doblers per gastar-se en un quadre" i això provoca que molts cops les vendes no siguin les esperades. Així mateix ho explicà Cardona: "Fa més de quinze dies que no venc un quadre".

Al carrer de Sant Miquel també hi ha un vell pintor. Durant la seva vida ha aconseguit vendre els seus quadres per tot el món, fins i tot a París. La gent ve de lluny per aconseguir les seves obres, però a Palma passa totalment inadvertit i no aconsegueix vendre un quadre a la gent que hi passeja. Sembla que pels artistes "l’hàbit fa el monjo" i no perquè vagin vestits d’una forma especial, sinó perquè "l’entorn fa l’artista" i no som capaços d’adonar-nos que una obra és realment art fins que no la veim penjada en un museu.

Per un altre costat, enfront d’aquests artistes, a l’altra banda del carrer de Sant Miquel, hi trobam les botigues "de tota la vida", els propietaris de les quals també tenen el seu punt de vista respecte d’aquest col·lectiu. "Tot i que els pintors han omplert de color el carrer, no s’han millorat les vendes. Des que ells hi són la gent camina més atenta a l’altra vorera i les botigues de roba i de fil de cosir passen desapercebudes", explicà Bernat Gornals, encarregat d’un dels comerços. Com amb tot, mai no plou a gust de tothom.

Pareix que en aquest món, on la diversitat i la singularitat són el pa de cada dia, la polèmica també ha trobat el seu lloc. Sigui com sigui, i tenint en compte que totes les opinions són vàlides, Pablo deixa anar una reflexió: "Si la meva filla em digués que vol ser artista de carrer li donaria tot el meu suport, perquè el treball fa la persona i si un no treballa del que li agrada no podrà ser feliç mai, encara que la feina elegida sigui tan dura com la meva".