Uns comptes fa s'ase...

Reconec que aquesta setmana pensava que hauria fet un ple i l’he fet de valent. Un dos de dos, però pensava que en veuria dues de bones i han estat dues fallides i això sense contar la d’en Grande que al contrari de les dues que comentaré la del constructor és una superproducció, "a lo grande" que diuen en bon mallorquí. Per cert, això no és fer llenya de l’arbre caigut, o si més no, ja m’agradaria a mi caure damunt el matalàs d’en Grande. A Sundance La vida sense Grace va tenir un parell de premis, protagonitzada i produïda per John Cusack, en la qual cosa queda convertit en un producte una mica onanista per un sempre, i aquesta no és una excepció, eficaç actor, de qui no record que hagi fet mai un paper malament i fins i tot no ha triat tampoc mai malament. Però clar tot el temps ell en pantalla la sobreactuació per defecte s’arriba a fer una mica pesada. Un road movie clàssic i una idea estirada de manera que la reiteració i la incapacitat de sorprendre menysvaloren el conjunt que ja sabem com acabarà. El tema està en si ho farà pitjant sense contemplacions els lacrimals o ans al contrari ho farà amb una mica de mesura. Està clar que pel format de la pel·lícula tria el segon, encara que les llàgrimes estan més que garantides, única i exclusivament en els moments finals. Es deixa veure, però clar el problema per ventura de La vida sense Grace són les expectatives, o almanco les meves.

Allà on tampoc no en vaig amollar ni una va ser al debut en el llargmetratge de Silvia Munt, que té a les ordres la seva parella en la vida real, Ramon Madaula, i comença amb una discussió suposadament d’una parella que ja ha arribat en aquest moment que no sap què fa amb aquell que té davant. La veritat és que em va venir al cap Hablamos esta noche, de Josefina Molina, amb Daniel Dicenta i Lola Herrera dient-se quatre de fresques, suposadament de veritat, cinema-veritè li diuen aquest tipus de cinema. Pretextos és tot una mica més postís i recarregat, de tal manera que ni tan sols el personatge de Laia Marull, que té molta més substància que tots els altres plegats, llueix el que es mereix, fent "parella" amb un sempre fantàstic Manuel Alexandre. Tantes coses vol contar Silvia Munt com a guionista que no arriba res a bon port. El teatre, la vida de parella, la soledat, el conflicte entre pares i fills... i no sé quantes coses més, la vellesa, la infidelitat... pesen tant i tant pretensiosos, tant literaris. No sé, o sí, uns comptes fa s’ase, altres el traginer i altres l’amo de s’ase.